Viatge als Balcans juliol 2025

Aquest viatge va néixer de la bona sintonia que es va crear després de recórrer Geòrgia i les muntanyes del Caucas amb la Rosa Pi, l’Anna Sallés i la Montse Morera. Després d’aquella experiència compartida, ens vam adonar que volíem repetir; ens enteníem, compartíem inquietuds i ens unia la curiositat per conèixer nous països amb una gran càrrega històrica i cultural. Així va sorgir la idea d’explorar una part de la península Balcànica. El nostre itinerari va recórrer Macedònia del Nord, Albània, Montenegro, Kosovo i Sèrbia, països que formen part d’un mosaic de pobles, llengües i religions. Situada entre Orient i Occident, la península Balcànica ha estat durant segles escenari de conquestes, migracions i intercanvis culturals. Imperis com el romà, el bizantí, l’otomà i l’austrohongarès hi van deixar empremta, tot i que amb intensitats diverses segons la regió. En èpoques més recents, l’experiència de la Iugoslàvia socialista també n’ha marcat el caràcter. Aquest conjunt d’influències històriques encara es fa present en la cultura, les tradicions, l’arquitectura i el paisatge humà dels Balcans, on el passat conviu amb un present complex. Una de les característiques que més ens atreia era la seva gran diversitat religiosa. El cristianisme ortodox hi té una forta presència, i paral·lelament l’islam hi juga un paper important, fruit de segles de domini otomà. Hi havia, però, una altra motivació més íntima que ens impulsava a fer aquest viatge. Durant els anys noranta, vam seguir amb consternació les guerres dels Balcans a través dels mitjans de comunicació. Aquells conflictes ens van commoure i van deixar una seqüela d’incertesa i dolor. Amb el temps, va créixer en nosaltres el desig de conèixer de primera mà què n’havia quedat, com es vivia avui en aquells territoris marcats per la violència i la divisió, com s’havien refet les ciutats, els pobles i les persones. Aquest viatge vol ser una aproximació humana i històrica, un intent d’escoltar i entendre, més enllà dels tòpics. Amb els ulls oberts i el cor atent, hem volgut descobrir com es viu avui als Balcans.

Reportatge fotogràfic de Rosa Pi, Anna Sallés i Elsa Rovira

M’emporto la maleta plena de vivències

De Macedònia del Nord  m’emporto:

El país de Macedònia del Nord ens descobreix històries i paisatges diversos: el majestuós canyó de Matka, el parc de Mavrovo amb la seva natura salvatge, la ciutat d’Ohrid amb el seu encant etern, Sveti Naum com a espai de recolliment espiritual i Skopje, una capital vibrant. Cinc racons que bateguen amb la força i l’essència del país.

El canyó de Matka, una meravella natural on el riu Treska, el cant dels ocells i el murmuri de les fulles omplen l’aire. El primer que em captiva és el paisatge amb parets de roca verticals que s’alcen imponents a banda i banda, cobertes de verd vibrant. Comencem a caminar per un sender estret que serpenteja resseguint el llac artificial, creat l’any 1938 amb la construcció d’una petita presa. El camí, de vegades estret, ofereix vistes espectaculars al llac Matka, que reflecteix les roques i els arbres com un mirall.

Al Parc Nacional de Mavrovo, la natura pren protagonisme amb els rius clars, els boscos espessos que s’estenen fins on arriba la vista, i les muntanyes més altes de Macedònia, que vetllen des de l’alçada com guardians. Enmig d’aquest escenari, visitem el monestir ortodox de Sant. Jovan Bigorski, fundat l’any 1020. Amb més d’un mil·lenni d’història, entre guerres, destruccions i reconstruccions, el monestir s’aixeca, com si el temps li hagués ensenyat a resistir-ho tot. El que més m’ha colpit, ha estat la intensitat la devoció religiosa que s’hi respira. Recordo una noia jove que amb un gest íntim i sincer de recolliment, encenia espelmes, deixava petites ofrenes i resava amb els ulls tancats.

El llac Ohrid és un espai natural per descansar la mirada i l’esperit. Les seves aigües transparents reflecteixen el cel i les muntanyes, creant un bonic paisatge. Expliquen que a les seves ribes s’alcen 365 esglésies i capelles, una per a cada dia de l’any. Fem un passeig en vaixell, navegant suaument per les seves aigües serenes fins a situar-nos just sota l’església de Sant Jovan Bogoslov de Kaneo. Enfilada damunt d’un penya-segat, la seva silueta es retalla amb elegància sobre el blau intens del llac. Em captiva, la imatge d’aquesta petita joia de pedra flotant en l’horitzó.

Sveti Naum, entre aigües pures i ressons sagrats. Situada al sud del llac Ohrid, a prop de la frontera amb Albània, aquest antic monestir ortodox macedoni destaca per la seva bellesa i espiritualitat. Fonts d’aigua transparent, que neixen de rius subterranis procedents del llac Prespa, alimenten les aigües d’Ohrid. El monestir convida a la contemplació, envoltat per la figura de sant Naum, monjo i guaridor. A dins, els cants monàstics ressonen, donant al lloc una atmosfera intemporal.

Skopje, la capital ens rep amb una barreja desconcertant de reconstrucció moderna i vestigis antics. Entre tantes escultures recents, destaca el Pont de Pedra, del segle XV, com un autèntic testimoni silenciós de la història de la ciutat. Va sobreviure al devastador terratrèmol del 1963, ha vist passar exèrcits i transformacions polítiques, i avui continua unint, amb discreta dignitat, la moderna Plaça Macedònia amb el Vell Basar, un laberint de carrerons, artesania, olors i memòria otomana. Caminar-hi és sentir el pols d’una ciutat que ha sabut reinventar-se sense oblidar del tot les seves arrels.

D’Albània  m’emporto:

El país d’Albània ha estat una porta oberta a la complexitat d’un país marcat per la seva història i per una voluntat decidida de mirar cap al futur sense oblidar les arrels: Berat majestuosa, Rozafa llegendària i Tirana vibrant. Tres paisatges i tres pulsacions d’un país que es recorda amb els sentits.

Berat, entre pedres mil·lenàries i vides quotidianes. Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, Berat ens rep amb la seva llum suau i les cases blanques que s’enfilen als vessants com si volguessin tocar el cel. La fortalesa, ens convida a recórrer els seus carrers empedrats, on la història conviu amb la vida diària. A mesura que pugem, descobrim horts particulars, nens jugant entre murs que porten segles dempeus. És un espai viu, on la quotidianitat s’entrellaça amb el llegat d’un passat ric en cultura, religió i art. Des del cim, la vista sobre la ciutat iel riu Osum és majestuosa. Entre esglésies ortodoxes i restes otomanes, Berat ens parla sense presses, amb la saviesa d’un lloc on el temps no s’ha aturat, sinó que ha après a conviure amb el present.

Rozafa, la fortalesa entre rius i llegendes. Una de les més grans dels Balcans Occidentals situada al cim d’un turó rocós, s’eleva imponent damunt la confluència dels rius Drin i Buna, amb el llac Shkodër brillant al fons. Construïda en època il·líria i ampliada pels romans, venecians i otomans, encara conserva  murs, restes d’estances, cisternes i fins i tot una petita capella, dins el recinte. Però el que més em commou és la llegenda tràgica que l’envolta, de la dona que va ser emparedada viva perquè els murs no caiguessin. Camino entre les ruïnes, el vent em frega la pell, i l’horitzó s’estén immens. Les pedres, carregades de segles, semblen xiuxiuejar secrets antics.

Tirana, la capital vibrant, ens rep amb el cor obert a la gran Plaça Skanderbeg, centre neuràlgic i símbol d’una ciutat en transformació. A finals del segle XX, l’alcalde va enderrocar nombrosos edificis per obrir grans avingudes i modernitzar l’espai urbà. Avui, al voltant de la plaça, conviuen edificis d’estètica dura, herència dels estils mussolinià i estalinista, amb emblemes de la identitat albanesa com l’estàtua de l’heroi nacional Skanderbeg, la mesquita Ethem Bey, el Museu Nacional d’Història i el Palau de la Cultura.

De Montenegro m’emporto:

El país de Montenegro ens ha acollit com un poema de contrastos: Perast encantadora, Kotor enigmàtica, el llac Skadar immens i Podgorica autèntica. Cadascun un vers únic dins aquest petit gran país.

Perast, un petit poble costaner, em captiva amb la seva riquesa històrica. Des d’aquí emprenem una travessa en vaixell per la badia de Kotor fins a la singular Nostra Senyora de les Roques, un santuari construït sobre un illot artificial que, segons la llegenda, es va formar a base de pedres llançades al mar pels pescadors. A l’interior, exvots marins expliquen històries de fe i esperança. Des d’aquest mirador privilegiat, la vista sobre Perast i tota la badia és espectacular.

Kotor, atrapada entre les muntanyes i l’Adriàtic, és una ciutat emmurallada. Situada a la badia de Kotor, la seva posició geogràfica privilegiada la va convertir durant segles en un enclavament estratègic de comerç i defensa. Passejant pels seus carrerons estrets i empedrats, Kotor es revela com un laberint amb molta d’història i d’encant. Les cúpules de la catedral de Sant Trifó, les esglésies de Sant Nicolau, Sant Lluc i Santa Anna, i els gats que s’hi passegen amb aires de propietaris, enriqueixen la seva atmosfera màgica. Tot i l’arribada constant de creuers, la ciutat conserva  autenticitat. No és estrany que la UNESCO la declarés Patrimoni de la Humanitat l’any 1979. Kotor és una joia viva, que respira passat i bellesa.

El llac Skadar, el més gran del sud d’Europa, ens acull com una frontera líquida entre Albània i Montenegro. Naveguem per aigües tranquil·les que reflecteixen el cel, entre joncs que dansen amb el vent i aus que s’alcen elegants cap a l’horitzó. Ens aturem davant d’una illa-presó abandonada, on les runes guarden històries, una pausa colpidora enmig del llac. A la tornada pugem a la coberta, el sol ens acarona la pell mentre capturem moments espontanis plens d’alegria i complicitat. Un instant en què el llac, l’aire i la llum ens uneixen.

Podgorica, la capital entre muntanyes i modernitat, s’estén tranquil·la a la vall de Zeta, als peus dels Alps Dinàrics. Més funcional que monumental, és el cor polític del país i respira una vida quotidiana. Els seus edificis grisos, els ponts sobre el riu Morača i el seu urbanisme senzill li donen autenticitat. Sortim a passejar entre ratxes de vent, mentre la ciutat ens rep amb un ritme pausat amb joves asseguts a les terrasses i bicicletes que creuen els parcs. A la plaça, una festa popular ens sorprèn amb música, cants i balls que omplen l’ambient d’una alegria espontània. Podgorica potser no presumeix de grans monuments, però sap celebrar la vida amb naturalitat, i és precisament això el que la fa captivadora.

De Kosovo m’emporto:

El país de Kosovo ens ha ofert una mirada íntima i contrastada: la pau antiga del Patriarcat de Peć i l’esperança moderna de Pristina, entre espiritualitat i futur.

El Patriarcat de Peć, centre espiritual de l’Església ortodoxa, que s’alça com un refugi sagrat entre muntanyes que semblen custodiar-lo des de fa segles. En aquest espai carregat d’història i fe, gràcies a la Mija, la nostra guia, descobrim les seves pedres i pintures, aprenem a escoltar la veu antiga que encara batega en cada racó. Les esglésies de Sants Apòstols, Sant Demetri, la Verge del Camí i Sant Nicolau són testimonis vius d’una espiritualitat que ha resistit  diverses guerres. Els frescos, malgrat el pas dels anys, conserven la seva força i misteri, i els murs de pedra sembla que parlin en murmuris suaus, convidant al respecte i al silenci.

Pristina, la capital de Kosovo, ens acull amb una energia moderna i decidida a mirar endavant. Enmig d’una ciutat que es transforma, la Catedral de la Mare Teresa ens sorprèn com a símbol de diàleg, un espai obert a creients de diverses confessions en un territori on la convivència ha estat sovint fràgil.

A prop, la Biblioteca Nacional desafia tota convenció arquitectònica amb les seves cúpules de vidre i formes inesperades. Pristina ens parla de transicions, de memòria i esperança, d’una societat que busca noves formes de conviure i reinventar-se.

De Sèrbia, Belgrad, m’emporto:

El país de Sèrbia ens ha rebut amb l’energia vibrant de Belgrad: la fortalesa de Kalemegdan mirant l’encreuament de rius, la vida que batega a la Plaça de la República i la calma de navegar pel Sava i el Danubi, on la ciutat es revela des de l’aigua.

Belgrad, la capital sèrbia ens rep a la confluència del Sava i el Danubi, una ciutat oberta als corrents de la història. La ciutat vibra amb una energia viva, però amb la mirada posada en un passat complexa. Aquí, les aigües es troben i es reconcilien.

Kalemegdan, pedra, història i cel obert. Des del turó la vista sobre els rius és majestuosa. Antiga fortalesa convertida en parc públic al segle XIX, és avui el pulmó i el centre històric de Belgrad. Caminar entre les muralles, entre arbres i estàtues, és fer un viatge per segles de batalles, resistència i renaixença. Un espai on la memòria i la natura conviuen.

A la plaça de la República, el centre viu de la ciutat, la vida urbana batega fort. El Teatre Nacional i el Museu Nacional, guardians de la cultura i la identitat sèrbia, s’alcen al voltant d’aquest espai simbòlic. És un lloc de trobada, d’arts, d’història… i de passos quotidians que continuen escrivint el relat de la ciutat.

Naveguem pel riu Sava, calmat i verdós. Ens acompanya en una travessa lenta, gairebé meditativa. Des de l’aigua, Belgrad apareix amb una nova perspectiva. A mesura que avancem, arribem al punt on el Sava abraça el Danubi. L’illa salvatge Great War Island sorgeix al mig d’aquesta confluència, sense edificis ni sorolls, protegida com a reserva natural. Aquí, el temps s’atura i el silenci esdevé protagonista, mentre la natura imposa la seva presència. Belgrad es revela aleshores com una ciutat de contrastos, que em queda gravada, com una emoció que no s’esvaeix.