VIATGE AL JAPÓ TARDOR 2025

Feia temps que el Japó sortia en les converses, com una llum que ve de lluny i s’acosta a poc a poc. Amics que hi havien estat me’n parlaven amb aquell somriure que surt quan s’ha viscut alguna cosa que val la pena. “És un país molt diferent del nostre”, repetien, com una invitació que quedava suspesa a l’aire. El Jordi Llorens em va regalar una fotografia preciosa: un bosc tenyit de vermell i daurat a la tardor. La vaig penjar a casa, i cada cop que hi passava per davant, era com si aquella imatge em recordés que hi havia un camí que encara no havia recorregut. També llegia el bloc del Salvador i la Teresa, que hi havien anat dues vegades. En les seves cròniques s’hi notava una mena de respecte, d’admiració que el país els havia deixat. I un dia, conversant amb l’Anna Sallés, el Japó va tornar a aparèixer. Em va parlar del seu fill, apassionat per aquest país i que hi viatjava sovint. L’entusiasme se li encomanava, els ulls li brillaven mentre descrivia detalls petits, gestos, sabors, colors. I aleshores ens vam mirar i vam dir “i si hi anem juntes?” El viatge va començar molt abans d’agafar l’avió. L’Anna, el seu fill Xavi i la seva dona, la Verònica ens van assessorar amb paciència i generositat. Nosaltres anàvem prenent notes sobre els temples amagats, boscos vermellencs i ciutats que bateguen, sota un ordre que encara no enteníem. Així hem arribat fins aquí, amb il·lusió, amb ganes de deixar-nos sorprendre i d’aprendre. Aquest viatge és més que un destí; és l’emoció d’obrir una porta nova i deixar que el món entri a dins.I avui, finalment, obrim la porta.

Reportatge realitzat amb la col·laboració de Rosa Pi Masvidal i Anna Sallés

M’emporto la maleta plena de vivències

De Tòquio m’emporto:

El barri de Ginza que és el primer contacte amb Tòquio, on entrem amb l’Anna, en una papereria tradicional, un edifici de maó vist amb set plantes dedicades al paper i la tinta. A cada pis, els papers washi decorats semblen petites obres d’art, i la cal·ligrafia japonesa m’ha impressionat pel seu gest lent i ple d’intenció. A l’últim pis, una exposició de gravats mostra ideogrames que contenen mons sencers en un sol traç. Ens han convidat a escriure el nostre nom amb pinzell, i aquell gest senzill m’ha fet sentir acollida. Una benvinguda suau a la ciutat.

El mercat de Tsukiji on l’aire és ple d’aromes que barregen mar i fum, tradició i quotidianitat. Caminem pels carrerons de l’antic mercat, on encara es respira l’esperit d’Edo, malgrat que les subhastes de tonyina s’hagin traslladat. Davant nostre, un petit local bull d’activitat: olles fumegen, plats passen de mà en mà, i els cuiners treballen amb precisió i amb cura. La gent menja asseguda a la barra o dret al carrer, sense presses però sense pausa. Tot aquí sembla senzill i alhora intens.

 El barri d’Asakusa s’obre des de la terrassa del Centre de Cultura i Turisme com un paisatge ple de capes: teulades tradicionals, carrers estrets i, al fons, la gran pagoda que s’alça com una columna enmig de la ciutat. Al centre, un corredor de teulades vermelloses guia la mirada fins al temple  Senso-ji, al qual s’accedeixper mitjà d’una porta custodiada pels déus budistes del llamp i del vent,  amb un fanal gegant al mig. S’estén com un riu de paraigües i passos, a causa de la pluja que ens acompanya durant tot el matí.

El santuari Meiji Jingu, on el gran torii anuncia l’entrada a l’espai sagrat. El camí que flueix per un bosc immens condueix fins al pati principal, on la fusta fosca i les teulades de coure donen forma a l’arquitectura sintoista. Entre la gent, destaca un grup de dones amb quimonos, cadascun amb el obi lligat amb precisió i gràcia. Parlen, riuen, i avancen juntes cap a la cerimònia. Sento que aquí la tradició es viu.

El Festival Oeshiki que omple els carrers del barri Toshima, de llum i ritme. Les confraries avancen portant carrosses amb pagodes decorades de flors rosades que ballen suaument en l’aire. Hi participen avis, joves i nens, tots al mateix compàs dels tambors, com un únic cor que palpita. Caminem al costat de les cordes, pujant els 96 esglaons fins al temple Kishimojin Zōshigaya, amb l’alè curt però el cor ple. Des de dalt, la pagoda antiga s’il·lumina com una flama viva, i sento que la tradició respira encara.

De Fujisan  m’emporto:

L’emoció d’alçar la mirada i veure el mont Fuji tan a prop, des de la Cinquena Estació, a 2.305 metres d’altitud, ha estat intensa. Davant nostre, el volcà, icona del Japó, s’enlaira serè, immens, carregat d’històries i espiritualitat. Amb els seus 3.776 metres, continua sent un lloc sagrat, venerat des de temps antics, destí de peregrinacions i meditació. Camino una estona pels seus senders, sento l’aire fi de la muntanya i  veig com els arbres començaven a tenyir-se amb els primers colors de la tardor. Ha estat un instant per recordar.

Del Kawaguchiko  m’emporto

L’experiència del ryokan ha estat de calma i sorpresa des del primer moment on ens hem descalçat per accedir al silenci del tatami i ens hem vestit amb el yukata com qui adopta un altre ritme. El bany a l’onsen, lent i calent, ens ha alliberat el cos i la ment. I al sopar, la taula s’ha omplert de plats disposats amb cura. Colors suaus, textures fines, petits bocins que es cuinen al moment. Hem brindat amb sake somrients. Tot ha estat amable, com una respiració compartida.

De Kamikochi m’emporto:

El santuari Myojin, on darrere el torii, l’altar és la natura: bosc, muntanyes i llac convertits en espai sagrat. Hem arribat caminant sota una pluja fina, travessant l’altiplà de la vall del riu Azusa, a 1.500 metres d’altitud al cor dels Alps Japonesos. Som dins el Parc Nacional Chūbu Sangaku, entre aiguamolls i rius d’aigua transparent. El camí de fusta ens permet avançar sense trencar la delicada vegetació humida. Veiem el riu lent, clar, amb peixos que ballen entre la llum i les ombres. La tardor comença a tenyir les fulles, i tot respira una calma sagrada.

De  Takayama  m’emporto:

Les nines sarubobo, típiques de Takayama, petites i simpàtiques, amb el cos rodonet i sense rostre. Antigament, les àvies les confeccionaven a mà per als nets, aprofitant  retalls de quimonos gastats. No eren només joguines: eren amulets que protegien de la mala sort i de les malalties. El seu color vermell s’associa a la vida i a l’energia, i el fet que no tinguin trets facials permet que cadascú projecti en elles el seu propi estat d’ànim: un somriure, una tristesa, una esperança.

De Shirakawago m’emporto:

Participar en el festival Doburoku, vinculat a la collita i als cicles de la natura. Ens trobem entre la gent del poble, envoltats de tambors, flautes i vestits tradicionals. A l’escenari, nens i joves ballen i toquen instruments seguint ritmes antics, transmesos de generació en generació. Apareix el shishimai, la dansa del lleó, que s’executa per allunyar els mals esperits i portar bona fortuna. El poble de Shirakawago, entre cases gassho i muntanyes, celebra la gratitud per la collita i la convivència amb la natura. Els monjos beneeixen el sake doburoku, que després es reparteix entre tothom, una ofrena als déus i un brindis compartit amb la comunitat.

De Kanazawa m’emporto:

El jardí Kenrokuen un espai de bellesa, on cada paisatge ha estat pensat amb delicadesa. El seu nom vol dir “jardí amb sis elements”: amplitud, antiguitat, tranquil·litat, artifici, aigua i bones vistes. Passegem entre estanys clars, ponts de pedra i arbres modelats com escultures naturals. Admiro veure treballadors, la majoria gent gran, cuidant amb paciència cada racó. Les plantes són respectades com a éssers vius, i el jardí es manté gràcies a aquesta atenció amorosa.

La casa de  geishes on el petit museu mostra objectes personals que parlen de disciplina, art i vida quotidiana. Els tambors, els biombos i les làmpades de paper evoquen un temps de delicadesa i refinament. Ens hi sentim acollides, part d’una història que continua viva entre parets de fusta i paper d’arròs. Somriem, com si el passat i el present s’haguessin trobat per un instant. Passejar-hi és imaginar veus suaus i moviments elegants que un dia van omplir aquests espais.

De Koyasan m’emporto:

El temple on ens allotgem al cor del budisme Shingon. Les habitacions són senzilles, amb tatamis i portes lleugeres de paper. Els àpats se serveixen en una sala comuna amb taules baixes, coixins al terra, i un menú vegetarià basat en la cuina shojin ryōri, la que segueixen els monjos. Sopes clares, algues, tofu delicadament preparat, cada plat sembla una petita obra d’art. Participar en la pregària matinal, escoltant els mantres i el so del tambor, ha estat com obrir una finestra cap a l’espiritualitat.

El cementiri Okunoin on caminem sota cedres centenaris que custodien més de 200.000 tombes. Entre la molsa i la pedra, les petites estàtues apareixen com guardians de tendresa. Els seus pitets vermells, deixats per famílies, són pregàries per protegir els fills en aquest món i del més enllà. El vermell destaca com una flama d’amor enmig del verd i el silenci del bosc. Arribem fins al lloc on reposa Kōbō Daishi, fundador de la comunitat de Koyasan. De nit, sota la llum suau dels fanalets, el camí esdevé commovedor.

De Nara m’emporto:

Els cérvols sika de Nara que passegen lliurement pel parc, considerats missatgers de les deïtats sintoistes. En són més de mil, mansos però encuriosits, i s’acosten si oloren menjar. L’Anna els ofereix galetes senbei i de seguida l’envolten, juganers i una mica insistent, mentre jo els observo amb respecte. El parc és part viva d’una ciutat antiga, que en temps de l’imperi  va ser capital del Japó i centre del seu art i cultura. Aquí el budisme va arrelar profundament, i encara avui els temples i la natura conviuen com una sola respiració. Nara és un lloc on la història camina al costat teu, talment com els cérvols.

De Hiroshima m’emporto:

La visita al Parc i Museu de la Pau ha estat colpidora. Hiroshima és un lloc de memòria, on la cúpula de Genbaku recorda el bombardeig del 1945. Ens mostren com la ciutat va convertir el dolor en un missatge d’esperança. Davant el Memorial dels Infants, la història de la Sadako emociona per la seva fe en les mil grues de paper. El seu gest s’ha convertit en símbol universal de desig de pau. Grups d’escolars deixen grues de colors en silenci i respecte. La flama que mai s’apaga recorda el compromís d’un món sense armes nuclears.

 La trobada amb el Santi i l’Àngels, amics que fa anys que viuen al Japó, m’ha emocionat enmig de l’estació  atapeïda de gent. Em porten a un local popular d’Hiroshima a menjar okonomiyaki, el seu plat més tradicional. Veiem com el cuinen sobre la planxa posant la massa de farina i ou, i apilant la col i els altres ingredients. Després es col·loca sobre un llit de fideus xinesos i es cuina fins que quedi cruixent. L’aroma i el sabor són reconfortants, senzills i deliciosos. Compartim records i converses sobre la vida lluny de Catalunya i l’adaptació dels seus fills. Un dinar que ha tingut gust de calidesa i d’amistat que perdura en el temps.

De l’illa de Miyajima m’emporto:

El trajecte amb ferri  fins a Miyajima és breu, però suficient per sentir que entrem en un altre món. A mesura que ens apropem, el gran torii vermell sembla emergir de l’aigua, com si flotés, marcant la porta simbòlica entre el món humà i l’espiritual. L’illa ha estat sempre un lloc sagrat, on es va consagrar el Santuari d’Itsukushima, dedicat a les deesses del mar. Els seus pavellons, construïts sobre pilotis, semblen suspendre’s sobre les marees, que constantment transformen el paisatge.

El temple budista Daisho-in, als peus de la muntanya, acull un silenci antic. Les escales serpentegen com un camí interior, a l’ombra de roques humides i arbres vells. Entre la molsa, centenars de petites figures de pedra semblen conversar en murmuris. Els seus somriures suaus i mirades serenes queden suspesos en l’aire. Els gorrets vermells, teixits a mà, els donen un batec càlid i humà, com si fossin companys de camí.

De Kyoto  m’emporto:

El castell Nijo  que sorprèn per la seva elegància amb fusta fosca, parets blanques i teulades que dibuixen corbes harmonioses. Aquí, l’últim shōgun va cedir el poder a la Cort Imperial, iniciant l’era Meiji i el Japó modern. Tot el recinte respira història continguda. Escolto l’eco d’aquell moment decisiu. Els jardins, delicats i equilibrats, mostren la bellesa del temps que passa.

El Pavelló Daurat de Kinkakuji un temple zen que s’aixeca com un miratge entre el bosc i l’aigua. Les dues plantes superiors, recobertes de pa d’or, brillen suaument sota la llum, i el seu reflex vibra damunt l’estany. Al voltant, el jardí respira serenitat, els pins, retallats amb paciència al llarg dels anys, i les roques col·locades amb cura, composen un espai pensat per a la quietud i la contemplació.

El bosc de bambú d’Arashiyama a la zona muntanyosa a l’oest de Kyoto, s’alça com una catedral verda. Els troncs esvelts s’enfilen cap al cel, rectes i silenciosos, deixant que la llum hi entri filtrada. Mentre camino, el vent fa que els bambús s’inclinin i es toquin entre ells.

Els toriis vermells de Fushimi Inari, formen un camí viu que s’enfila muntanya amunt. Cada torii és una ofrena de famílies, comerciants i empreses que el dediquen al déu Inari, protector de les collites i de la prosperitat, gravant-hi el seu nom en senyal d’agraïment i de desig de bon auguri. Són milers, col·locats un darrere l’altre, creant un túnel vermell que sembla infinit.

El Jidai Matsuri és com veure el temps caminar davant teu. La desfilada recorre segles d’història, des de la Restauració Meiji fins al refinament del període Heian, amb vestits rigorosament recreats. Entre el Palau Imperial i el santuari Heian-jingū, els personatges semblen reviure. Em meravella sentir com el passat es fa present, vibrant i humà.

D’Osaka m’emporto:

El Castell d’Osaka que s’alça imponent, símbol de poder i memòria. A l’interior, el museu ens endinsa en la figura de Hideyoshi i en la història convulsa de la ciutat. Quan arribem al vuitè pis, la vista s’obre majestuosa, Osaka s’estén fins on arriba la mirada. Al voltant, el parc amb estanys i arbres enormes ens convida a passejar i respirar tranquil·litat enmig del ritme urbà. Un lloc que combina força, bellesa i vida quotidiana.

 El barri de Dotonbori, el cor vibrant d’Osaka, un esclat de llums, colors i moviment constant. Les façanes competeixen entre elles amb figures gegants i animacions que sembla que cobrin vida, com el famós cranc que mou les potes per cridar-te l’atenció. Caminem entre olors irresistibles de menjar al carrer, deixant-nos portar per la curiositat. Provar el takoyaki acabat de fer, el moniato tallat en espiral o el brioix calent amb formatge fos es converteix en una petita festa per als sentits. Aquí tot està viu, exagerat i alegre.

 La ruta a peu quan cau la nit, quan els carrers  s’omplen de llum, neons i murmuris. La ciutat canvia i  cada pas, revela capes ocultes. L’energia vibrant de Namba contrasta amb l’aire retro i gairebé cinematogràfic de Shinsekai, com si haguéssim entrat en una pel·lícula dels anys 70. Ens deixem portar, observant rostres, olors, sons. És un altre Japó, més íntim, més viu, que es mostra només quan la ciutat fa ombra a si mateixa.

Comentari de la Vanesa, la nostra guia:

Conxita ha estat un plaer poder acompanyar-te en aquest viatge tant esperat. Llegir les teves paraules em fa tornar a reviure les estones que vam passar juntes i la teva descripció tant encertada dels llocs visitats, em fa pensar que de debò aquest ha estat un destí molt somiat per tu. No en tinc cap mena de dubte que vas ser una bona alumna davant les meves explicacions perquè no t’has perdut cap detall. M’omple d’alegria saber que els que visiteu el país del Sol Naixent, torneu a casa deixant una part de vosaltres a l’altra punta del mapa. No perdis mai la passió per viatjar i segueix aprenent i impregnant-te de totes les cultures que la vida et permeti.
Una forta abraçada.

Vanesa