La ruta de la seda m’ha interessat sempre, especialment per conèixer l’exotisme d’aquelles terres. Em va sortir l’oportunitat d’anar a Uzbekistan, un lloc pel que hi havien passat grans viatgers com Marco Polo, entre d’altres; a més, sabia que en aquest país la pandèmia de la Covid-19 havia afectat poc. Per una banda em feia il·lusió conèixer Samarcanda, una de les ciutats més antigues de la ruta de la seda, considerada com una cruïlla de cultures i la perla del món musulmà; i per altra banda, visitar Bukhara, un referent de la cultura islàmica de l’Àsia Central. Quan li vaig proposar a la Rosa, després d’haver llegit un llibre de contes de la ruta de la seda, va buscar més informació d’aquest país que li va entusiasmar. Vàrem decidir anar-hi amb l’agencia de viatges Altair. Ja en el país, vam tenir la sort que ens va fer de guia de parla castellana, durant tot el viatge, un professor de la universitat de Tashkent. Gràcies a ell vam conèixer més a fons la riquesa històrica i cultural d’Uzbekistan.
M’emporto la maleta plena de vivències
De Tashkent
La capital del país, el seu nom significa ciutat de pedra. Es una ciutat moderna amb amplies avingudes, ja que la ciutat històrica va ser derruïda per un terratrèmol; malgrat això, aconsegueix conservar alguns dels seus encants tradicionals uzbeks a les parts restants del nucli antic.
Biblioteca amb el Coran d’Usman
Conté un Alcorà del segle VII, considerat el més antic del món. Està tacat amb la sang del califa Uthman, quan va ser assassinat. He trobat interessant la visita a l’exposició de llibres de l’Alcorà, i em sorprèn de la gran varietat de llengües en què ha estat traduït.
Ubicat a l’edifici de l’antic palau d’un diplomàtic rus. Hi ha recopilades més de set mil del les millors artesanies populars, creades per artesans de diferents regions d’Uzbekistan com ganivets, ceràmiques i teles nacionals brodades amb or. El que m’ha agradat més han estat les estores, els barrets i els vestits típics. Cada família uzbeka produïa la roba per casa seva, les mares començaven marcant el dibuix i les filles l’havien de continuar. Només hi podia haver figures de la natura que no incloguessin els animals. Les parets estaven cobertes amb les teles, darrera hi havia l’armari on hi guardaven diversos objectes. A l’habitació no s’hi veia cap moble.
De Khiva
Complex arquitectònic Ichan-Kala
Una petita ciutat emmurallada, antigament anomenada Coràsmia. L’estructura de la ciutat és medieval encara que la majoria del edificis són del segle XVI al XIX . És la que ha preservat millor el seu centre històric.
La Fortalesa Kunya Ark que significa fortalesa antiga. Era el fort i residència dels reis on funcionava un sistema per a la defensa pròpia. Hi havia diverses sales i edificis dels quals en destacaria la yurta, la casa de la moneda i l’harem.
Em sorprèn veure la yurta al pati de recepció. M’expliquen que era per acollir als representants de les tribus a fi de que se sentissin com si estiguessin a casa seva. El kan es reunia amb els ambaixadors, mentre els ministres escoltaven des de dalt.
Era el lloc on fabricaven les monedes amb or i plata. Entrem en una sala on hi ha representat el taller. Veiem figures dels artesans que elaboraven les monedes. Estan tan ben esculpits que semblen reals i em transporten a aquella època.
Mentre passejava per l’harem, quan visitava els dormitoris de cadascuna de les quatre esposes i els compartiments de les concubines i serventes, em vaig imaginar com hauria estat aquell món femení on l´únic representant masculí era el kan.
La Mesquita Juma o de divendres, són sorprenents les més de dues centes columnes de fusta tallada. Cadascuna en un estat de conservació diferent, ja que les reformen constantment. En el centre hi ha un pati interior, per on entra la llum que il·lumina la mesquita. Un espai on es respira devoció que convida al recolliment i a la oració.
Noves coneixences al carrer
Trobem un grup d’amics que celebren el final de curs i fan una festa enmig del carrer. Mentre els observem, de seguida ens conviden a ballar amb ells. Hem passat una bona estona. Són gent oberta i hospitalària.
De Bukhara
Situada al tram central d’Uzbekistan és el darrer oasis abans que comencin les inhòspites terres del desert.És el centre espiritual més important de l’Àsia Central.
La Ciutadella Ark, l’estructura més antiga de la ciutat, era la residència dels emirs de Bukhara, ocupada des del segle V fins a l’any 1920, quan va ser bombardejada per l’exèrcit rus. M’impressiona especialment saber que tot l’edifici de l’harem va ser destruït i l’emir va fugir amb la família al Pakistan i a l’Afganistan; algun dels fills es va passar a l’exercit rus.
A la plaça Kalyan, visitem la mesquita que pot albergar fins a deu mil persones, de les més grans de l’Àsia Central. Al costat hi trobem el minaret, un dels edificis més alts. Recordo que quan passejàvem al capvespre, en arribar a la plaça, vaig quedar bocabadada en veure els edificis il·luminats. Un magnífic racó inoblidable.
Ens endinsem pels basars, ambles seves cúpules recolzades sobre els arcs i passadissos en forma de voltes. Sota cada cúpula es trobaven els comerços i els tallers d’artesans locals. Només quatre d’aquestes cúpules han sobreviscut fins als nostres dies. Mengem en un caravanserai, lloc on s’allotjaven les caravanes de la ruta de la seda.
De Samarcanda
Passeig a la nit a la plaça Registán
Un dels llocs més impactant del país. És la ciutat més coneguda de la ruta de la seda, que unia els imperis tan allunyats com el Romà i el Xinés. Per ella hi van passar gran diversitat de cultures com la persa, la grega, l’àrab, la mongol i la russa-soviètica. Fou conquerida per Alexandre Magne, però a finals del segle XIV, Tamerlà, conqueridor turcomongol, va aconseguir que fos la capital del seu imperi.
El Mausoleu Amir Timur, és el lloc on jeuen les restes mortals de Tamerlà, i d’alguns membres de la seva família. Fou construït en un estil innovador per l’època. L’exterior el corona una fantàstica cúpula nervada coberta de mosaics blaus i figures geomètriques. A la sala principal es troben les tombes llaurades en marbres, la superfície de l’interior està decorada amb nombrosos ornaments i pintures de baix relleu amb predomini d’or.
La plaça Registán: Madrassa de Ulughbek, Sher Dor, Tila Kori. És la joia de Samarcanda amb les seves tres imponents madrasses, un lloc magnífic pel seu color i grandesa que assenyala l’esplendor de la època Timúrida.
La Madrassa d’ Ulughbek va ser un centre superior d’estudis on s’impartien classes de teologia, astronomia, filosofia o matemàtiques. A la façana dominen diferents sistemes d’estels que brillen en blau sobre un fons groguenc de marbres i terracotes.
La Madrassa-Mesquita Tila-Kori “daurada”, al costat oest, conté una Mesquita d’Hivern que s’hi arriba des del pati interior, amb una bella cúpula blavosa i dues galeries als costats, tot és ornamentat amb detalls d’or.
La Madrassa Sher-Dor, ”Lleons” amb la seva façana els dibuixos solen ser lleons, però jo com observadora em semblen tigres, amb uns sols amb trets orientals al damunt dels seus lloms, atacant a unes daines. Un mosaic, sens dubte, excepcional.
Observatori d’Ulughbek, és on es van desenvolupar les investigacions astronòmiques les quals van obtenir dades utilitzades en tot el món fins gairebé el segle XV. Ulughbek va morir assassinat per un dels seus fills, però el gran record que ha deixat durarà sempre.
Conxita Tarruell Llonch 