El motiu que em va portar anar al Líban ha estat perquè el país em va captivar quan vaig llegir escrits de Tomàs Alcoverro i Txell Feixas, uns enamorats d’aquesta terra. El Líban, un racó del Mediterrani de gran rellevància històrica a on es van establir fenicis, romans i es van lliurar les batalles de les croades, en ser la porta entre Orient i Occident. Molts pobles desitjaven aquestes terres fèrtils i amb excel·lents ports de mar.
Ja fa temps que Altair organitza viatges al Líban, que han tingut bona acollida i per això ens hem animat anar-hi amb la Rosa. A partir d’aquí hem connectat amb l’Oriol Andrés que ha viscut vuit anys a Beirut i va treballar amb la Txell Feixas uns cinc anys. Ens ha enviat reportatges i articles i ens ha posat en contacte amb el Joan Cabasés corresponsal del Punt Avui, que actualment viu al Líban i amb el qui quedarem a Beirut per parlar sobre el país. Ha estat molt profitosa tota la informació que ens han passat per conèixer millor el Líban.
De Beirut m’emporto:
La capital del país, situada al centre de la costa libanesa mediterrània. Beirut reflexa tot tipus de contrastos. El seu nom significa “pou” o “font”. La visita et transporta a través de la història a les diverses cultures que hi han passat al llarg del temps.
La ruta pel centre de la ciutat amb l’Yvette la nostra guia, gran coneixedora de la història d’aquest país.
El Museu Nacional de Beirut, és el principal museu arqueològic del Líban, que relata la història de les civilitzacions i dels pobles que han format part del país. La col·lecció del museu, inaugurat oficialment el 1942, va començar després de la Primera Guerra Mundial. A causa de la guerra del Líban, el 1975 es va tancar i no es va tornar a obrir fins al 1999 després d’un període de restauració. Conté una impressionant col·lecció d’objectes trobats al territori libanès des del paleolític fins a l’Imperi Otomà.
Els edificis derruïts al costat d’altres de nova construcció que veiem durant el passeig.
L’Església cristiana maronita de Sant Jordi on participem a la celebració de la Pasqua. Els sacerdots vestits amb unes casulles blanques amb brodats florals i creus, reben a la porta els feligresos. Han cantat salms en àrab i francès. Ha estat interessant veure diferents ritus.
L’entrevista amb Joan Cabasés, reporter català del diari El Punt Avui i d’altres mitjans. Ens ha parlat de les experiències que l’han marcat al Líban. La trobada ha estat en una casa antiga al barri Mar Mikhael en una conversa enriquidora.
El port, afecta veure un mur on hi va haver l’explosió el 4 agost de 2020, amb fotografies d’algunes de les víctimes entre elles infants i joves.
La Badia de Zeytouna on conversem amb dues joves estudiants de la Universitat Americana de Beirut.
Les Roques dels Coloms, els arcs de roca que sorgeixen del mar, una meravella natural.
La Corniche, el passeig marítim que voreja la costa de la ciutat, un lloc de trobada on s’omple de gent que camina, xerra, fa esport o pesca. Gaudeixo del capvespre, de l’aire marí que es respira i de l’ambient agradable.
De Sidó m’emporto:
La tercera ciutat del país, situada a quaranta tres quilòmetres de Beirut. El nom del qual és un dels més coneguts de la història antiga. Destaca pel seu passat tràgic, ja que va ser saquejada diverses vegades. Actualment és una ciutat animada que viu del comerç i la pesca.
El Castell del Mar, que s’uneix a la terra per mitjà d’un pont. La torre és l’element més preservat. És un símbol de la ciutat que es remunta a l’època de les croades.
El caravanserai dels Francs o Khan el Franj, tenia la funció d’hostal i per vendre les mercaderies dels comerciants que feien la ruta de la seda.
El museu del sabó artesanal , de gran tradició a Sidó, situat a la part antiga de la ciutat.
El soc cobert, ancorat en el passat on descobrim a cada pas petites mesquites. Tasto una pasta de full amb crema de llet, que els libanesos acostumen a menjar després del dejuni sagrat del Ramadà. Mentre passejo pels carrerons em deixo portar per les olors i les sensacions.
De Tir m’emporto:
La principal ciutat fenícia, considerada la reina dels mar a l’època daurada d’expansió mediterrània. Situada a la costa sud del Líban, a només trenta quilòmetres de la frontera amb Israel. És mencionada en el nou testament ja que Jesús s’hi va allotjar un temps. Visitem dos conjunts de ruÏnes de les èpoques grecoromana i bizantina. El primer consta d’una carretera ben conservada que travessa un arc monumental, a un costat hi ha un aqüeducte, i en l’altre, un museu de sarcòfags a l’aire lliure i al final de tot, l’hipòdrom. Hem vist les petjades de diverses civilitzacions que han passat per aquesta ciutat.
La necròpolis o ciutat dels morts que figuren entre les majors i les més riques del món. Porten inscripcions que indiquen el nom i professió dels difunts.
L’hipòdrom, del segle II de la nostra era, està considerat com uns dels hipòdroms romans més grans i millor conservat del seu tipus al món romà.
El conjunt de ruïnes situat a prop del mar on hi destaco les termes.
Els camps de refugiats palestins. Ja fa temps que hi viuen però no tenen el dret de la propietat, el que si poden és entrar i sortir del campament.
Dels Cedres del Barouk m’emporto:
El bosc del Barouk forma part de la Reserva de la Biosfera Al Shouf on es troba el major bosc de cedres del país. Pugem a la muntanya del Líban a mil vuit cents metres. Recorrem camins travessant el bosc de cedres.
La neu que trepitjo, m’impressiona veure com sorgeixen els arbres per sobre les capes de gel que es desfan.
El cedre que quan l’abraço em dona energia.
De Beiteddine m’emporto:
El palau, per la seva grandiositat, reflectida en els jardins principals; les grans cavallerisses, els petits museus, els dormitoris dels convidats, les fonts, els pòrtics de marbre, la marqueteria, els hammams i la seva col·lecció de mosaics bizantins. És considerat el millor exemple de l’arquitectura libanesa de principis del segle XIX. Hi va estar un temps l’escriptor Alphonse de Lamartine i aquí es va inspirar per escriure Voyage en Orient.
La font que serveix per refrescar l’habitació, amb incrustacions de marbreacolorides.
La sala elegant, amb una magnifica decoració interior.
Del turó de Harissa m’emporto:
La verge protectora de Nostra Senyora del Líban, del Santuari situat dalt d’un turó de sis cents metres. Al voltant hi ha esglésies i catedrals.
Les vistes a 360 graus mentre pugem per unes escales de cargol per veure l’estàtua de la Mare de Deu, des d’ on gaudim de la vista de la badia de Jounieh.
L’església, un encreuament arquitectònic entre un cedre libanès i una nau fenícia.
El telefèric que ha estat una experiència de baixada vertiginosa.
De la gruta de Jeíta m’emporto:
Una cavitat monumental amb estalactites i estalagmites, cortines calcificades i columnes esculpides al llarg de mil·lennis. Ens ha agradat especialment perquè estava molt ben il·luminada.
La ruta a peu per unes passarel·lesa dins la gruta.
La volta amb barca pel riu que travessa les coves.
D’Anjar m’emporto:
L’antiga ciutat omeia del segle VIII, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1984. La seva arquitectura suposa un pont entre l’art bizantí i l’art àrab. És un exemple històric d’una ciutat comercial dins del país.
El gran palau del que s’han reconstruït una paret i diverses arcades.
Els campaments de refugiats sirians. Cada cop hi ha més refugiats vivint en condicions molt precàries.
De Baalbek m’emporto:
El complex de temples de Baalbek, un dels més grans del món situat al centre de la vall de la Bekaa. Aquesta zona va veure la creació del major projecte imperial romà amb la construcció de diversos temples dedicats a Júpiter, Baco i Venus. Al vespre passejo al voltant del jaciment arqueològic il·luminat i em transporto al passat.
El temple de Júpiter, va ser el més sumptuós i el més gran de l’imperi romà, construït l’any 60 dC. Consisteix en una plataforma elevada que s’aixeca sobre una impressionant escalinata que acaba amb columnes de vint i dos metres d’alçada, de les quals només sis s’aguanten dempeus, són les més grans del món.
El temple de Baco, dedicat al déu del vi i de l’èxtasi, considerat com una divinitat solar que controlava el creixement de la sembra i els ramats. Va ser construït cap a l’any 150 dC i es troba en bon estat de conservació.
El temple de Venus, una preciosa edificació circular amb columnes allargades, construït durant el segle III de la nostra era, únic al Líban. Durant l´època bizantina va ser dedicat a Santa Bàrbara, patrona de Baalbek.
Els nens amb qui jugo als carrers de Baalbek.
La mesquita molt ben decorada i acolorida.
El Palmyra, antic i emblemàtic hotel amb vistes a les runes. Aquí s’hi han allotjat grans personalitats com Jean Cocteau, del qual es poden veure exposats diversos dibuixos.
Dels Cedres de Becharre m’emporto:
El bosc de cedres situat sobre Becharre, al peu del cim del Mont Líban. A mesura que caminem a més alçada enmig del bosc trepitgem clapes de neu. Ha estat una passejada agradable on es respira aire pur. Hem gaudit de la mítica reserva de cedres libanesos centenaris i mil·lenaris, que van inspirar l’escriptor nadiu Gibran Khalil, autor que he llegit i admiro des de fa anys.
L’escultura de Crist , esculpida en un cedre per Rudy Rahme, famós escultor libanès nadiu de Becharre.
De la vall de Qadisha m’emporto:
La vall Santa, que es caracteritza pels seus camins escarpats plens de grutes, esglésies i monestirs. Els maronites, seguidors de Sant Maron, la van convertir en el seu refugi.
El monestir de Sant Antoni, excavat a la roca, que des del segle XI es dedicat al culte.
La primera impremta d’orient exposada al museu del monestir.
La gruta, un lloc on es respira espiritualitat.
De Trípoli m’emporto:
La ciutat amb més caràcter àrab del país, renovada i caòtica alhora. Situada a uns vuitanta cinc quilòmetres al nord de Beirut, és la segona metròpoli més gran del Líban i el principal port del nord del país. Tot i aparentar ser més moderna que la resta de poblacions libaneses, el seu principal atractiu és la seva història medieval i l’arquitectura mameluca.
El passeig pels mercats orientals, un laberint de carrerons estrets, on es respira un ritme de vida tranquil i amb grans contrastes.
La dona que ens convida a dinar a casa seva. Els libanesos són molt acollidors.
Els cuiners que ens ensenyen com fan les pastes.
Les nenes que se’ns acosten i i amb les que parlem una estona davant la mesquita.
La Ciutadella de Saint Gilles, dalt del turó que domina la vall, la ciutat i la costa.
El Ghazi que ens connecta amb la Mirvate, la seva mare.
La Nada Nammour que ens acompanya a casa la Mirvate.
La invitació al sopar després del dejuni sagrat del Ramadà. Quin goig fa la taula tant ben parada amb gran diversitat de menjars. Participar a la celebració i conèixer els seus costums ha estat una experiència inoblidable.
El poble acollidor situat a la costa, a uns quaranta quilòmetres al nord de Beirut amb un atractiu centre històric. Lloc cèlebre per ser l’origen de l’alfabet fenici. Els grecs li van donar el nom de Byblos perquè el nom de Bíblia, amb què es coneix el llibre sagrat cristià, és atribuït a aquesta ciutat ja que la primera Bíblia es va realitzar en papir provinent de la mateixa. És destaca el jaciment arqueològic, del que segons la Bíblia va ser la ciutat més antiga de la Humanitat.
El teatre romà, situat a la vora del penya-segat amb vistes al mar Mediterrani. Ens asseiem a una part de les grades reconstruïdes i podem comprovar amb els nostres cants que té bona acústica.
El port antic protegit del mar per torres de defensa.
De Batroun m’emporto:
La població costanera amb encant, que conserva parts de la muralla fenícia, de més de dos mil anys d’antiguitat.
La Catedral maronita de Sant Esteve, patró de Batroun on coincidim amb una cerimònia d’enterrament.
La “Diàspora village” una zona on s’han reconstruït cases finançades amb diners dels libanesos que viuen a l’estranger, perquè quan retornin al seu país, tinguin un lloc on hostatjar-se.
Dels libanesos m’emporto:
El record d’un poble acollidor. La riquesa multicultural que els han aportat les diverses civilitzacions que han passat al llarg de la història. Un país petit però amb una gran varietat paisatgística. La seva gent es desviu per l’hospitalitat amb les portes sempre obertes. Admiro als libanesos per la seva resiliència perquè malgrat totes les dificultats, tenen la força per superar-les i renovar-se.
Conxita Tarruell Llonch 
Gracies x compartir el viatge i les impresions d’un pais que ens convides a apreciar!!
Moltes gràcies Montse per llegir les meves experiències!