Resum del Taller: Connectem l’Escriptura amb les Emocions (Febrer – Juny 2024)

El taller s’ha dut a terme al Casal Cívic i Comunitari de Sabadell-Centre, reunint-nos els dimarts al migdia durant set sessions. Cada sessió ha inclòs una introducció teòrica, exercicis físics i mentals per connectar amb les emocions, una pràctica d’escriptura i una ronda final per compartir experiències.

Els alumnes han decidit continuar amb els seus projectes d’escriptura durant l’últim trimestre del curs. Ens hem reunit regularment per llegir i compartir els textos escrits, fomentant una participació activa. Valoro molt positivament l’assoliment dels objectius del taller, ja que s’ha potenciat la pràctica i la descoberta de l’escriptura a través de diverses formes com haikus, microrelats acompanyats de dibuixos, experiències de viatges a l’Índia, articles i autobiografies.

Us comuniquem que a causa de la bona acollida que ha tingut el curs actual, estem treballant en la preparació d’un nou taller d’escriptura, que està previst que comenci el mes d’octubre.

MOSTRA DE TEXTOS DELS ALUMNES DEL CURS:

Mi Viaje y Experiencia a la India

A veces me pregunto porque mi interés en viajar a la India. quizás porque me gustan las culturas diferentes a la mía. La India es un país de contrastes donde están conviviendo todos los estratos de la sociedad; muchísima pobreza, muchísima riqueza. Todos ellos, conviven, sin enfrentamientos, y en total desigualdad. Esas desigualdades se acentúan en las mujeres. La mujer en la India se ve supeditada al hombre en mayor medida que en nuestra cultura occidental. Me llama la atención sus costumbres, su forma de ver la vida, también su sonrisa, él olor en la India. El primer día de estar allí, casi te cuesta respirar y luego pasados los días al final te haces a él. Sus Templos, al adentrarte en ellos, te alejan un poco de todo el bullicio de la ciudad. Una de las cosas que me llamo la atención y al principio me llevo a confusión, es que, en India, para hacer un gesto de asentimiento, mueven la cabeza de lado a lado, que para nosotros sería un no, y para negarlo, hacen movimiento de cabeza, de arriba abajo. Todo esto y más, qué os iré contando. Es como yo he vivido ese país.

Angela

Microrelat: El mosquit

Soc un mosquit, exactament, un mosquit femella. La meva prioritat, buscar sang.  Necessito bona proteïna per pondre uns ous ben sans.

Entro per un forat i escorcollo el lloc. Noto el seu aire, la seva transpiració. Em sento atreta per l’olor del cos, és tan penetrant !

M’aproparé, però haig de vigilar de no fer soroll. El brunzit de les ales sempre em delata…

Es belluga, s’aixeca, quin ensurt! Em persegueix. Auxili! em vol aixafar. Seré més astuta que ella  i m’amagaré sota el llit,  aquí no buscarà. Després reprendré la feina.

Per fi desisteix. Ara o mai. M’acosto i amb sort no notarà res… M’atiparé fins a la sacietat.

Aconseguit ! Ara a descansar. En dos o tres dies m’espera una gran feina.

Venint he vist un bassal ple d’aigua. Serà el lloc idoni pels ous.

Per fi seré  mare!

Anna Sallés

Final de curs d’escriptura

Som sis persones que hem fet el curs d’Escriptura, però totes tant diferents!!! Ens hem enriquit tant!!!

Començant per la Conxita que ha sigut el motor com a professora i companya. Ens ha comunicat el seu entusiasme per escriure.

Els viatges que ha fet els ha viscut intensament amb coneixement de les diverses cultures. No cal dir que llegint les seves anècdotes i vivències sembla que t’hi trobis, doncs també podem captar a fons les seves emocions.  Una vertadera immersió a cada país i a les comunitats i famílies on s’ha integrat.

Dels sis alumnes que hem estat assistint a les diverses classes, érem 5 dones i 1 home. Cadascú amb les seves inquietuds:  pensaments filosòfics com els “haikus” japonesos,  un altre amb micro-relats acompanyats d’il·lustracions i dibuixos, també descripcions de països visitats com l’ Índia, autobiografia i records amb intenció de fer un llibre perquè els fills i nets tinguin constància,…etc. Jo com una alumne més, he après de tots. Ha sigut un goig poder compartir aquest gust d’escriure fent reportatges d’experiències i viure la vida amb intensitat.

Al complir els vuitanta anys, vaig escriure una autobiografia de la meva vida, “Una motxilla de records” , va ser un repte proposat al arribar a aquesta edat.

Ara penso continuar, doncs la vida és un camí que podem comparar a un viatge en tren, del qual he escrit també una narració o conte.

El que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys. No hem de deixar el cervell ociós i per tant el curs d’escriptura m’ha anat molt bé seguint les pautes indicades i compartint amb els companys de qui  tant m’he enriquit.

Assumpta Codina

Sabadell, juny de 2024

HAIKUS

Mar immens a prop de casa

Brisa que m’acarones 

Massatgista a la platja

Veles que surquen la mar

Avions que aterren lentament

Gavines que m’acompanyen

Onades que es fonen

Emigrants que venen Mocadors

Segut a l’ esglaó, contemplo el mar

Xavier Miralles

Autobiografia

Hi ha una anècdota de l’avi que crec que us haig d’explicar. Era anticlerical total, no podia veure ni als capellans ni a les monges ni res que s’hi assemblés, i abans de  la guerra, un dia, van trucar al papa que tenien un home a la comisaría que deia que era el seu pare. El papa hi va anar corrents i el va trobar al calabós plorant pels descosits! que va passar? doncs que s’havien confós per un capellà i això el va destrossar!!! jajaja. Quan va caure ja, molt malalt, el van ingressar als Eucaliptus i allà el cuidaven i rentaven les monges i ell no es deixava. Havia d’anar la mama cada dia rentar-lo i canviar-lo. La monja li va dir a la mama que els hi cridava dient “ FORA D’AQUÍ!! QUE US HEU CASAT AMB DEU PERQUÈ NO HI HA DEU QUE ES CASI AMB VOSALTRES”!!!” un dia que la mama hi va anar com sempre, les monges l’esperaven totes ploroses i li van dir que l’avi havia demanat que hi anés un capellà que es volia confessar!!!  Santa gloria beneïda !!! Miracle deien totes! inclosa ma mare en arribar a casa i explicar-li al papa, no sortia de la impressió!!. realment jo també crec que va ser un miracle. Carai amb l’avi Joan¡¡¡  Segons el mossèn que  el va confessar, feia molt de temps que no havia sentit una confessió tan ben feta i  tant dita amb el cor. Aquestes coses fan pensar.

Carme Folch