VIATGE A XILE FEBRER DE 2025

El viatge a Xile amb la Rosa va començar a gestar-se fa un any, en una trobada a l’Argentina amb el meu parent Jorge Duarte Llonch i la seva dona, la Blanca. Ella, xilena de cor i ànima, volia que coneguéssim el seu país i ens va proposar viatjar junts l’any següent, i així ha estat. Durant mesos hem anat traçant el recorregut amb il·lusió, imaginant paisatges, trobades i experiències. Ara, finalment, el dia ha arribat.

Aterrem a Temuco, on ens esperen la Blanca i el Jorge amb el seu cotxe per iniciar una ruta de deu dies per la màgica regió de Los Lagos. Començarem per visitar la comunitat maputxe Francisco Ancapi, on coneixerem la  Lagmien Daniela. Ens endinsarem en la natura exuberant de Pucón, descobrirem la bellesa de Puerto Varas, ens deixarem seduir pel misteri i la tradició de Chiloé, i acabarem aquesta primera part del viatge a Puerto Montt, entre el Pacífic i els Andes. Després, la Rosa i jo continuarem soles cap al desert d’Atacama, explorant els salars, els guèisers i l’altiplà amb els paisatges d’una bellesa gairebé irreal.

La tercera part del viatge tindrà una dimensió més humana, ja que ens acolliran famílies amigues de l’Assumpta Codina, de Sabadell, que va viure tres anys a Xile, on va treballar com a mestra. Compartirem vivències a Calama amb l’Anafranc, l’Antonia, l’Enric i la Maria Rosa. A Antofagasta, amb el Dalibor, l’Eleonora, la Inés, la Juana, el Glenn i l’Hernán Rivera Letelier. A La Serena i al Valle del Elqui, amb l’Adriana, la Julieta i el Neil. A Santiago, amb la Myriam, l’Astrid, el Gonzalo, el Pedro, el Rodrigo i la Isabel Sarrà. A Viña del Mar i Valparaíso, amb el Jaime Ferrer, la Luz i el Kamel. Un viatge llarg, ple de contrastos, de natura desbordant i de trobades significatives, que ens permetrà conèixer Xile amb el cor.

Reportatge realitzat amb la col·laboració de Rosa Pi Masvidal i Anna Sallés

M’emporto la maleta plena de vivències

De Temuco m’emporto: 

El retrobament amb la Blanca i el Jorge ha estat un moment entranyable, que desbordava emoció i calidesa. Ens porten al Museo Nacional Ferroviario Pablo Neruda, un lloc carregat de records i història, on ens conviden a un acte cultural que ens fa sentir encara més a prop de la terra que estem descobrint. El còctel de benvinguda és només l’inici d’una experiència que ens ha captivat des del primer moment. Ens ofereixen pisco sour, una beguda emblemàtica de Xile. Prenem ceviche fresc i ple de sabors, i carpaccio de locos, un plat delicat de la gastronomia local. Aquesta recepció tan generosa és una mostra de l’hospitalitat del poble xilè, que ens fa sentir ben acollits i agraïts per aquesta benvinguda tan calorosa.

La comunitat maputxe Francisco Ancapi, on Lagmien Daniela ens rep i ens guia pel Centre de Medicina Maputxe Filew Lawen, un espai envoltat de natura i plantes medicinals. Ens explica que el machi és un sanador i l’autoritat espiritual de la comunitat, i ella, com a lawenche, col·labora en les cerimònies i els tractaments de medicina maputxe. L’aire porta l’aroma de les herbes fresques mentre el vent xiuxiueja entre els arbres, i en aquest racó sagrat sentim la connexió amb la terra.

De Pucón m’emporto:

El volcà Villarrica, majestuós i inquietant, que s’alça davant meu, un dels més actius de Xile i un dels pocs que tenen un llac de lava permanent al cràter. Els maputxes el veneren com a Ruca-pillán, la casa de l’esperit. El sol s’amaga darrere les muntanyes, tenyint el cel de color taronja i porpra, que es reflecteix en les aigües quietes del llac. L’aire fresc i l’aroma de la natura m’embolcallen, mentre contemplo aquest paisatge viu, salvatge i sagrat, en un silenci només trencat pel suau murmuri del vent.

Les termes de Coñaripe són un oasi de calma enmig del bosc, amb sis piscines a l’aire lliure que ofereixen diferents graus de calidesa. Submergir-me en cadascuna ha estat un plaer, però la sorpresa més gran ha estat la sauna rústica, on, asseguda sobre un banc de fusta, el vapor d’aigua calenta amb eucaliptus m’ha embolcallat en una sensació intensa i primitiva de purificació. Finalment, he gaudit flotant a la piscina coberta, absorbint l’última dosi de relaxació. Surto renovada, amb el cos lleuger i la ment en pau, com si el bosc m’hagués acariciat amb la seva energia.

De Puerto Varas m’emporto:

Frutillar, una ciutat màgica, petita però carregada d’encant, situada a la vora del llac Llanquihue. Fundada per immigrants alemanys, conserva una bellesa singular amb les seves cases de fusta de to clar i el seu aire tranquil i acollidor. Quan caminem pel passeig de la Costanera, el so de les onades sobre la sorra es mescla amb les rialles i converses de les persones que gaudeixen del dia, descalces a la vora del llac. El Teatro del Lago, famós pel festival de música, es revela davant nostre com una obra d’art flotant, una construcció increïble sobre l’aigua, amb el seu perfil elegant i modern que sembla fusionar-se amb el paisatge. Hem assaborit la serenitat d’aquest lloc com si el temps es diluís, deixant-nos portar per la bellesa que ens envolta.

De Chiloé m’emporto:

Els palafits de Castro, que al principi eren cases de persones amb pocs recursos construïdes sobre l’aigua per falta de terreny: van ser anomenades cacafitos pels desaigües que recollien. Amb el temps, es van convertir en cases de pescadors per controlar millor la pesca i, actualment, molts d’ells s’han transformat en restaurants i hostals. Quan entrem en un d’ells, ens sorprèn l’interior modern i acollidor, amb una terrassa amb vistes al mar que convida a la relaxació. Amb el Jorge i la Blanca, capturem aquest lloc tan pintoresc, que ara es mostra amb un aire encantador, com un reflex viu de la història i la cultura de Castro.

L’església d’Achao, la més antiga de l’arxipèlag i l’única construcció que queda de la missió jesuïta original, és un tresor històric i ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. En entrar-hi, la serenitat que es respira inunda l’aire, mentre els cants dolços i harmoniosos m’encomanen una sensació de pau profunda. La bellesa de l’estructura, feta de fusta i senzilla però imponent, em transmet una tranquil·litat que em connecta amb la història i el silenci d’aquest lloc sagrat. Em sento acollida per la seva serenitat, com si el temps s’hagués aturat en aquest espai de calma.

Quinchao, un poble tranquil, una joia amagada entre els paisatges verds de Chiloé, on l’ànima sembla respirar a un ritme lent i assossegat. La seva església és, un testimoni viu de la història religiosa de la regió. Està en procés de reconstrucció, i preserva el seu patrimoni tot respectant-ne la bellesa original. A l’exterior, els pals de fusta que l’apuntalen donen una sensació de fragilitat i força alhora, com si fos una estructura en procés de curació, que necessita l’ajuda de la comunitat per seguir dempeus. Contemplant-la, sento una profunda admiració per la història d’aquest poble, com si la terra i la comunitat en mantinguessin viva la seva essència.

L’illa Lemuy, on m’endinso en el màgic Parc del Moll dels Bruixots, un espai facit de llegendes sobre les bruixes chilotes, que capturaven viatgers amb els seus cavallets de mar i els transportaven a un món de misteri. Em deixo portar per l’encant del lloc, amb escombres velles i gronxadors amb ales que sembla que em conviden a un somni. En aquest ambient màgic, penso en la meva neta i connecto profundament amb la meva nena interior, aquell racó de mi que sempre ha cregut en la màgia.

El canal de Chacao a bord del transbordador Cruz del Sur, on ens acomiadem de Chiloé, un lloc que ens ha deixat records inoblidables, com el volcà Calbuco a la distància, lleument difuminat entre la boira. Els dies que hem passat a l’arxipèlag han estat impregnats de bellesa i tranquil·litat. I mentre trepitgem terra ferma a Pargua, ens emportem amb nosaltres molts records i una profunda connexió amb aquest lloc màgic. El cor es queda una mica buit en deixar Chiloé, però alhora ple de gratitud per tot el que hem viscut.

De Puerto Montt m’emporto:

El mercat d’Angelmó, que em deixa embadalida davant una parada on tot és nou per a mi. La Blanca m’explica que a la primera taula d’esquerra a dreta hi ha els choros maltones, al mig hi ha les navalles i els de color taronja són els piures, tots secs sense les petxines. Al costat, uns paquets grisos que són una alga seca anomenada luche, i els paquets marrons són una altra alga, el cochayuyo. Més enrere, a l’altra taula, hi ha uns alls molt grans, que només es veuen a Chiloé, anomenats ajo chilote. El cochayuyo tallat i embalat, a punt per vendre, i les papas chilotes, tant de varietat blanca com fosca, completen la parada. També hi ha bossetes d’ají cacho de cabra, molt picant, i d’un fruit xilè anomenat maqui, utilitzat com a remei per a la diarrea. Tot un món de sabors i tradicions que em sorprèn i em connecta amb l’essència de Xile, on cada detall em fa sentir més a prop d’aquesta terra tan rica i única.

Recorregut pel canal de Tenglo, l’últim trajecte abans de la nostra partida. Puerto Montt ens acomiada amb el seu ritme mariner, on naveguen vaixells que crien alevins de salmó. Al costat de la barca, els llops marins suren entre les onades, juganers i àgils. Un d’ells, mandrós sobre una roca, roman impassible al pas de les embarcacions, com si fos el guardià silenciós d’aquestes aigües. El vent m’acaricia la cara i, amb ell, arriben les imatges de tota la ruta dels llacs: els paisatges immensos, els pobles carregats d’història i els sabors. Aquest viatge, ha estat una experiència compartida, un descobriment que ens ha unit encara més. Ens acomiadem de la Blanca i el Jorge, que, amb la seva generositat, ens han mostrat Xile d’una manera tan càlida que ens hem sentit com si també fos casa nostra. Els cors s’omplen de gratitud i, entre abraçades i mirades brillants, sabem que aquest comiat no és un adeu, sinó un fins aviat.

Del desert d’Atacama m’emporto:

El Valle del Arcoíris on ens envolta un paisatge de colors canviants, gairebé màgic. Creuar la serralada de la Sal i la serralada Domeyko per endinsar-nos en un paisatge màgic en què els turons es tenyeixen de tons terra, ,cafè, vermellosos, verds, blancs i grocs, combinant-se amb les sals cristal·litzades i el blau intens del cel. Des del Parc del Río Grande, seguim cap a Yerbas Buenas, on els antics lickanantays, avui coneguts com a atacamenys, van deixar petròglifs que narren històries ancestrals. La natura ens envolta amb la seva força primigènia, en un paisatge que parla en colors i silencis, testimoni d’un passat que encara ressona.

El Valle de la Luna que desplega un paisatge d’un altre món entre els turons esmolats de la serralada de la Sal, amb la mina de sal Victoria, les Tres Marías i la majestuosa Duna Mayor. Caminant per aquest escenari geològic, em sento com si trepitgés la superfície lunar. A mesura que la tarda avança, la serralada dels Andes i els seus volcans es retallen a l’horitzó, mentre el desert es pinta de tons daurats i vermells. L’espectacle esdevé encara més colpidor quan, darrere dels Andes, una tempesta elèctrica il·lumina el cel amb llamps que es reflecteixen en l’aridesa del paisatge. L’instant culmina amb l’aparició inesperada d’un arc de Sant Martí, un contrast sublim enmig de la immensitat. És un moment de pura màgia, una experiència inoblidable.

Piedras Rojas que em regala un paisatge de somni, on el vermell intens de les roques, producte de l’oxidació del ferro, contrasta amb el blau turquesa de les llacunes i el blanc immaculat dels Andes, avui encara més lluent després de la pluja. El camí fins aquí ha estat un espectacle en si mateix: hem travessat la Laguna Chaxa, en què flamencs rosats es reflecteixen en aigües cristal·lines, i hem contemplat les llacunes Miscanti i Miñiques, envoltades per volcans majestuosos. A mesura que descendim cap a la llacuna salada, la natura desplega la seva paleta més vibrant, i crea un escenari d’ una energia i bellesa desbordants.

El Vallecito i les llacunes de Baltinache que formen un paisatge idíl·lic, on set llacunes d’aigües cristal·lines i turqueses contrasten amb el blanc de la sal enmig de l’aridesa del desert. La seva alta concentració de sal permet flotar sense esforç. Entre aquests paratges descansa el bus màgic, un antic autobús abandonat que antigament transportava miners cap a les salines des de Calama i San Pedro, però que, en espatllar-se, es va convertir en un refugi d’ombra i descans quan sortien de la mina. Les formacions lunars, els cristalls de sal brillants i les dunes majestuoses del Vallecito m’han brindat una connexió profunda amb la immensitat d’aquests paisatges.

Els guèisers del Tatio que ens ofereixen un espectacle impressionant, situats a 4.320 metres d’altitud, als Andes del nord de Xile. Envoltat de boira i fred intens a primera hora, el camp geotèrmic es desperta amb fumaroles que s’alcen enmig del silenci de la muntanya. A mesura que avança el matí, la boira es dissipa i el sol il·lumina el vapor, transformant el paisatge en un joc de llums i formes efímeres. L’últim guèiser que visitem, anomenat Concha, em desperta una emoció inesperada, com si guardés un missatge especial per a mi. Ara, sota un cel clar i amb els Andes nevats al fons, sembla increïble el canvi viscut: d’un ambient gèlid i misteriós a una escena lluminosa i amb molta d’energia. L’experiència ha estat gairebé irreal, com si haguéssim viatjat entre mons oposats: de la foscor a la llum, del gel a la calor, del misteri a la plenitud. I amb cada alè de vapor que s’eleva cap al cel, sembla que el paisatge ens xiuxiuegi un últim record.

De Calama m’emporto:

La trobada a casa de l’Anafranc i l’Antonia, en què el dinar es converteix en un retrobament càlid. Ens acompanyen mossèn Enric i la seva germana Maria Rosa, que, com elles, van deixar Barcelona per trobar aquí una nova llar. A taula, un cocido chileno fumejant ens convida a compartir històries: la vedella tendra, la carbassa dolça, les mongetes i la panotxa evoquen el sabor profund d’aquesta terra. Entre rialles i records, es crea una sintonia especial, aquella que només neix quan els sabors, les paraules i els cors es troben en un mateix batec.

La visita a Mi Hogar, una residència situada en un barri marginal, em commou profundament. Aquí acullen a la gent que no té enlloc on anar, persones grans amb mobilitat reduïda o Alzheimer avançat, i els ofereixen una llar digna i d’una gran calidesa. Les germanes hospitalàries, amb una dedicació admirable, han superat temps difícils i han aconseguit transformar l’espai amb esforç i amor. Em meravella veure com els residents són tractats amb cura i respecte, en un ambient que transmet pau i esperança. En acomiadar-nos, els desitgem energia per continuar aquesta tasca tan valuosa, i marxem amb el cor carregat d’admiració i gratitud.
D’Antofagasta m’emporto:

La casa del Dalibor i la Leo al barri de Huáscar, ha estat un refugi càlid i acollidor durant la nostra estada. Des de la meva habitació, al capvespre, he pogut contemplar el sol ponent-se sobre el mar, tenyint el cel de colors suaus i infinits. Ens hem sentit acollides amb afecte, envoltades de converses entranyables i trobades que han omplert els dies de complicitat i alegria. Cada paraula compartida, cada gest de generositat, ha teixit llaços d’amistat profunds, d’aquells que el temps no esborra, sinó que consolida. Sé que aquest vincle, nascut entre riures, històries i mirades sinceres, perdurarà per sempre.

El Museu Ruïnes de Huanchaca és un centre de difusió del coneixement que connecta la història geològica, paleontològica, arqueològica i astronòmica del nord de Xile. Aquest espai ofereix una visió integral sobre com la naturalesa i l’activitat humana han modelat una de les regions més extremes del planeta. Durant la visita, explorem una exposició dedicada a la història del salnitre, un dels recursos econòmics més importants de Xile durant els segles xix i xx S’hi explica el paper fonamental que va tenir Antofagasta com a centre logístic de la indústria salnitrera, així com la importància del ferrocarril que connectava les explotacions amb els ports. Actualment, aquesta infraestructura s’utilitza principalment per al transport del coure, un altre recurs clau per a l’economia del país. Aquest museu m’ha permès comprendre millor la interacció entre l’entorn natural i l’ésser humà al llarg de la història, i com l’explotació de recursos ha determinat el desenvolupament d’aquesta regió.

El Centro Cultural Estación Fotógrafo de Cerros, dirigit per Glenn Arcos, periodista i fotògraf, que és un espai de trobada i creació que ell mateix va fundar fa una dècada. Aquest projecte compta amb la col·laboració de voluntaris i ofereix activitats per a infants i joves, com teatre, jazz, música clàssica, dansa i poesia. En aquest centre, també es poden veure exposades les cobertes dels llibres de l’escriptor Hernán Rivera Letelier, ja que Glenn Arcos n’és un gran promotor. La visita ha estat un enriquidor intercanvi d’experiències, reflectint la vitalitat cultural i comunitària d’aquesta ciutat.

La trobada amb Hernán Rivera Letelier, Premi Nacional de Literatura de Xile 2022, ha estat un moment especial. Tot i que el Parkinson li dificulta una mica la seva parla, conversem amb ell amb interès i admiració. Ens explica, amb el seu característic sentit de l’humor, que va passar de ser proletari a propietari. Té una trajectòria impressionant, ja que ha publicat 25 llibres, traduïts a 23 idiomes. En la seva obra ha explorat la infantesa, i ara està escrivint sobre la joventut, a més de tenir ’una nova novel·la en marxa. La conversa sobre literatura ha estat fascinant. Li regalem el meu llibre dels viatges a Mèxic i Guatemala, que inclou un conte de la Rosa. Li explico que estic llegint el seu llibre: Santa María de las flores negras, guardonat amb el Premi Alfaguara, i li comento com m’ha captivat la seva narració, connectant-me profundament amb la Cantata de Santa María de Iquique.

Visita a la casa de la Inés Alvarado, que ens rep amb el seu marit, en Mario, i el seu fill, en José Luis. Ens han convidat juntament amb la seva cunyada i la seva germana a compartir una tradicional once xilena, un àpat típic semblant a un berenar-sopar, que consisteix en te o cafè acompanyat de diferents tipus de pa i ingredients variats. En aquesta ocasió, ens serveixen pa amb vedella, alvocat, tomàquet, maionesa, formatge i frànkfurts, així com dolços casolans. La sobretaula s’allarga durant quatre hores de conversa animada, compartint històries i experiències. Ens acomiadem amb gratitud per l’oportunitat de viure aquest moment tan proper i per la seva càlida acollida.

La Portada, un icònic arc de roca situat a la costa d’Antofagasta, és una impressionant formació esculpida per l’erosió marina al llarg de milers d’anys. A les seves roques s’hi poden trobar closques marines fossilitzades, testimoni que aquesta zona va estar submergida sota el mar fa milions d’anys. La platja situada just a sota, fa uns anys era accessible per al bany, però ara està prohibit perquè l’estructura rocosa s’està desprenent de manera natural. Des de l’altiplà que envolta el mirador, contemplem el paisatge majestuós i fem fotografies que capturen la bellesa d’aquest monument natural, amb el blau intens de l’oceà Pacífic com a teló de fons.

De La Serena m’emporto:

L’atmosfera tranquil·la que convida a la pausa, el record d’una ciutat que conserva part de la seva arquitectura colonial i s’obre a una llarga platja banyada per l’oceà Pacífic. Aquí, l’Adriana i la seva filla Julieta ens han rebut amb una calidesa que ens ha fet sentir com a casa. Vivim envoltats de natura, enmig del camp, en una casa de fusta petita però amb un gran encant. Cada detall respira senzillesa i tendresa, fent d’aquest lloc un refugi on els dies transcorren amb la dolçor de les coses quotidianes.

Del Valle del Elqui m’emporto:

El descobriment profund de la vida de Gabriela Mistral, una dona d’esperit indomable que va deixar una empremta inesborrable en la literatura i l’educació. A Montegrande, visitem la petita casa de correus on va viure durant la seva infància, un espai humil que va veure els seus primers passos. A Vicuña, on va néixer, visitem el museu dedicat a la seva memòria, que em captiva. En recorro les sales i em deixo impressionar per la intensitat de la seva vida, carregada de lluites, viatges i paraules que encara ressonen. Sento una estranya connexió amb ella: va morir el 1957, l’any que jo vaig néixer. Com ella, soc mestra, escriptora i viatgera. A la plaça, trobem la seva escultura asseguda en un banc. M’hi assec al costat, en silenci, deixant que el vent de l’Elqui m’embolcalli i, per un instant, sento que m’arriba una espurna del seu esperit creador.

De Viña del Mar i Valparaíso m’emporto:

El regal de conèixer en Pedro, psicòleg clínic apassionat per l’educació, que m’inspira. Ens acompanya a Viña del Mar, compartint la seva trajectòria: després de la dictadura, va treballar amb l’UNICEF per atendre els nens de carrer, i ara col·labora amb la granja educativa. A la ciutat, la boira costanera, coneguda com a vaguada, crea un vel misteriós, mentre que el passeig marítim, el Rellotge de Flors i el majestuós Cerro Castillo ens captiven amb vistes que combinen el blau intens del Pacífic amb el vibrar del centre. A més, el mes de febrer, amb el Festival Internacional de la Cançó, transforma Viña en una gran festa de música i cultura. Aquest viatge, farcit d’històries i emocions, m’ha deixat una empremta profunda i m’omple de gratitud per tot el que hem compartit.

La conversa amb en Jaime Ferrer, descendent de catalans, es converteix en una experiència d’una gran cordialitat i record, ja que ens convida al seu apartament al barri de Reñaca, a Viña, amb vistes al mar que transmeten quietud i esperança. A l’entrada, detalls com la Moreneta i un escut amb la senyera ens recorden amb orgull les seves arrels catalanes. Durant l’esmorzar, ens narra amb emoció la història del seu pare, que va arribar a Xile en vaixell, fet que va marcar el començament d’una nova vida en terres llunyanes i ha impregnat la seva pròpia trajectòria de sacrifici i resiliència. En aquest context, ha nascut el seu llibre Los españoles del Winnipeg. El barco de la esperanza, para 2200 republicanos españoles. una obra que recull la història del vaixell que va portar a Xile 2.200 exiliats republicans espanyols, oferint una visió profunda i commovedora d’un moment clau en la història de l’exili. A través de testimonis, anècdotes personals i una recerca històrica rigorosa, ens convida a comprendre com la recerca de llibertat i dignitat pot transformar les vides individuals i la societat sencera, deixant-me amb la sensació d’un vincle profund amb el passat i la convicció que, fins i tot en els moments més difícils, l’esperança pot obrir camins cap a un futur millor.

La visita amb la Luz María i el Kamel per Valparaíso és una experiència que desprén encant. Els carrers empedrats, amb murals vibrants i edificis de colors, ens captiven des del passeig Yugoslavo, un veritable museu a l’aire lliure, fins al Cerro Alegre, on les vistes panoràmiques ens roben l’alè. Baixar i pujar amb l’ascensor històric fins al port i la Plaza Sotomayor, epicentres on el passat marítim es fon amb una vida cultural efervescent, és una aventura inoblidable, mentre els grafits revelen l’ànima rebel de la ciutat.

Som accollides a casa seva a Viña del Mar , amb vistes al mar que inspiren calma, on l’Emilia, la cuinera, ens serverix torradetes amb salmó, formatge i olives banyades en pisco sour , mentre en Kamel, recientemente emèrit de la Universitat Catòlica de Valparaíso, i la Luz María, profesora de francès jubilada, comparteixen amb afecte la Seva història familiar: dos rellenos, un metge y el otro es germent d’un de los supermercados de la cadena Jumbo. La sorpresa d’una trucada de l’Assumpta de Sabadell enriqueix la jornada con una entranyable conversa transatlàntica, recordant vells llaços d’amistat. Finalmente, gaudim d’una amanida amb camarones , un pastel de choclo i una mousse de lúcuma , que ens deixa un record dolç e inoblidable.

De Santiago m’emporto:

La bona rebuda de la Myriam, acompanyada del seu fill Iván i la seva nora Romina. Des del primer moment, ens fan sentir benvingudes i ens porten a casa de l’Astrid, que ens acollirà durant la nostra estada. Amb ells visitem “La Chascona”, la casa de Pablo Neruda, que ens submergeix en el seu món ple de poesia i extravagància. La distribució és capritxosa, carregada d’escales de cargol, i cada racó respira la seva passió pel mar: un ull de bou obert a la imaginació i un menjador situat vora un rierol que crea la il·lusió d’estar a bord d’un vaixell. És com si Neruda hagués volgut portar l’oceà fins a casa seva. La pujada al Cerro San Cristóbal amb el funicular ens regala una vista espectacular des del cim, i després caminem fins a l’estàtua blanca de la Mare de Déu, que ens observa serena des de les altures. La tornada amb el telefèric és suau i agradable, com si ens deixéssim portar per l’aire després d’un dia farcit d’impressions. Ha estat una entrada preciosa a la capital, rica en descobriments.

L’acollida a casa de l’Astrid és càlida i encanadorat. Aquesta dona extraordinària, amb qui compartim converses profundes, ens obre les portes del seu bonic jardí, on destaca un arbre dedicat al seu estimat marit, en Nabor, escriptor i poeta que va deixar una gran empremta. Quan hi va haver el cop d’estat, ell va ser detingut i torturat durant tres dies, i la família va haver de marxar, però l’esperit d’aquest amor i lluita perdura en cada racó d’aquesta llar, sempre un punt de trobada per als amics. El seu fill, el Gonzalo, sociòleg i matemàtic, docent a la Universitat de Xile i poliglota de cor, ens espera quan tornem de Viña del Mar, en un dia marcat per una apagada de llum general que transforma la ciutat. Els autobusos van plens de gent a vessar, perquè han hagut de tancar el metro. Al final pugem en un autobús, que ens porta en un llarg recorregut amb força retencions, atès que els semàfors no funcionen i el trànsit és un repte constant. Un cop arribem al centre, baixem i ens endinsem en un passeig on el moviment de la gent ens inunda. Finalment, prenem un taxi, ja que han declarat toc de queda a les deu, i arribem just a temps a casa. Malgrat l’ensurt inicial, tot es resol amb calma, i la sensació d’haver superat junts un dia no exempt d’imprevistos, reforça el sentiment d’unió i hospitalitat.

Les portes de la casa de la Isabel Sarrà s’obren revelant una càlida benvinguda a través d’una taula parada amb pa amb tomàquet i pernil, un gest senzill però amb molt de significat. Ens rep amb el seu somriure serè i ens convida a escoltar la seva història. Amb la veu pausada, ens relata aquells temps d’incertesa, quan van haver de marxar a correcuita durant la guerra perquè al seu pare, Salvador Sarrà, conseller de Cultura del govern republicà, el van internar al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer Al cap de sis mesos, va aconseguir escapar i retrobar-se amb la mare junt amb els seus fills, que havien fet un llarg recorregut fins a arribar a França. La seva història comença a Xile quan tenia tres anys, i encara avui aquesta casa és la seva llar. Durant la nostra estada a Santiago, comparteix amb nosaltres la seva hospitalitat, el seu caliu, la seva memòria i la força d’una vida marcada per l’exili i el retorn.

La trobada amb en Rodrigo, sociòleg i amic del meu nebot Jan Pol, davant de l’església de Sant Francisco, ens submergeix en la història d’un lloc sagrat i antic, declarat monument nacional. La seva estructura, que ha resistit amb dignitat dos grans terratrèmols, m’enamora amb els seus murs de pedra i sostres artesanals de fusta, testimonis silents d’un passat carregat d’emocions. La visita al Centre de Detenció Londres 38, una associació composta per familiars i amics dels desapareguts, em commou profundament. Em queda gravat el testimoni d’en Juan, arrestat i torturat als quinze anys, un relat dolorós que em recorda la importància de la memòria i de la lluita per la justícia. Al mercat artesanal de Santa Lucía, situat davant del turó del mateix nom, coneixem en Felipe, un músic que ven instruments típics com la zampoña i el kultrun, ens ofereix un trosset de tradició que vibra al ritme de la cultura local. I finalment, el Centre Cultural Gabriela Mistral em captiva amb el seu innovador programa de dansa, teatre i música, a més de cinema i exposicions d’art, tot això reflectint la vitalitat i la creativitat que defineixen aquesta ciutat.

La Torre Costanera Center, una de les més altes d’Amèrica Llatina i coneguda com a Sky Costanera, s’ha convertit en la icona de la promoció turística de Santiago. Quedo fascinada amb les vistes panoràmiques, que ens obren un món nou: des del majestuós Cerro Santa Lucía, el lloc on es va erigir la ciutat, fins a l’històric Palacio de La Moneda, fundat l’any 1805 per encunyar monedes i, més tard, el palau presidencial on hi van viure nombrosos presidents fins al 1958. El Parque Metropolitano, amb la seva immensitat, esdevé un espai de lleure i esport que convida a respirar aire fresc i a sentir-se viu, mentre que la serralada dels Andes, amb el seu imponent Cerro El Nevado, guarda una glacera d’on neix el riu Mapocho, símbol de la força i la continuïtat de la natura.He gaudit plenament d’aquesta visita, que m’ha ajudat a captar l’essència de Santiago en tota la seva riquesa i contrast. He gaudit plenament d’aquesta visita, que m’ha ajudat a captar l’essència de Santiago en tota la seva riquesa i contrast

Avui, en el darrer dia d’aquest viatge, m’emporto un record que romandrà gravat per sempre en el meu cor. Xile m’ha acollit amb tanta calidesa que em fa sentir part d’aquest país ple d’història, emocions i bellesa.

Comentaris dels lectors del relat de Xile:

M’ha emocionat llegir les teves descripcions del viatge a Xile. Semblava que retornava als anys de la meva joventut que hi vaig viure 3 anys del 1965 al 1968. Com també unes vacances al jubilar-me 2003 i 2013. He descobert intensament moltes coses que se m’havien escapat. Amb el teu viatge he reviscut molts records. També les visites als meus antics amics que han reforçat la nostra amistat. Xile es molt acollidor i la gent es fa estimar per la gran hospitalitat. Ho expliques molt bé comunicant la realitat de les vivències envoltada d’emocions tant humanes com paisatgistes en aquest país de contrastos.

Assumpta Codina

Conxita, quin viatge més intens! Les vostres vivències amb gent propera i amistats fan del vostra viatge una experiència inoblidable. Més el recorregut i ben assessorats per les amistats Xilenes. És perfecte!! La natura de cada país amb les seves meravelles. Ben descrit per unes entusiastes viatgeres. Semblà que Amèrica del Sud es una joia en quan a natura inigualable!! i bastant desconeguda. Gràcies.
Montse Ayllon

Això ja és un petit llibre!
Molt bona redacció i plena de detalls´
Felicitats!
Pau Tarruell

Excel•lent resum i reportatge Conxita. Aquests paisatges molt bonics i aquesta gent molt acollidora fan sentir “una enveja” molt positiva.

Lluis Roca

Una història plena d’il.lusions i emocions retrobades. Transmet la necessitat de poguer anar a viure la teva pròpia aventura!  Com sempre, un plaer gaudir de les històries de la nostre meravellosa Conxita! 

Anna  Padilla

Conxita escrius amb una narrativa poètica que fa que visualitzis tot allò que descrius i inclús captis emocions amb les paraules. M’encanta el teu estil.Sols et demanaria que afegeixis un planell de Xile per seguir el recorregut tan variat que heu fet. Felicitats per les vivències i com les descrius.
Josepa Carbonell

Conxita ja fa més de 80 anys que visc a Xile, país que ens va acollir a tots els exiliats, no conec tots aquests llocs importants geogràfics i culturals que tu i la Rosa heu visitat en aquest viatge a Xile, país que té quatre mil quilòmetres de llarg arribant fins a l’Antàrtida. Serà molt interessant per al lector que vulgui conèixer aquestes llunyanes terres americanes degut que encara hi ha gent que encara hi ha gent que creuen que alguns països d’aquí els habitants porten plomes. Si encara hi ha algunes petites tribus de gent nativa autòctona que viuen reduïts i lluny de la civilització. La teva tenacitat converteix els teus propòsits en realitat amb amor i passió, tant ben encertat. No pares de buscar exploracions, sembla que és la teva forma de sobreviure. Una riquesa cultural, geogràfica, emotiva i transcendent. Molt fàcil de llegir, fidelitat amb el teu estil. Soc admiradora del teu treball amb la teva sensibilitat social marcada en el teu llibre. Et felicito de cor i endavant.
Santiago de Xile 1 d’abril de 2025
Isabel Sarrà i Carbonell

Conxita estic molt contenta que hagis viatjat a Xile i de què us hàgiu reunit amb la meva cosina Isabel Sarrà Carbonell, exiliada a Xile des de l’any 1939.Xile és un país molt bonic i divers amb grans paisatges i amb cultures diferents. Jo no hi he estat. Segur que la lectura del teu llibre m’aproparà als seus paisatges, als seus habitants i la seva cultura. T’envio una abraçada!

Muntsa Carbonell

ja he llegit alguns comentaris sobre el vostre viatge. Tot molt interessant i ja tinc ganes de veure el vostre treball sobre Xile. Amb tot el que heu vist i la gent que heu conegut, segur que en sortirà un excel.lent treball com sempre.

Miquel Zambudio

M’ha encantat el reportatge,que et fa endinsar i viure aquest gran viatge que has viscut ple d’aquestes experiències tant majestuosas i enriquidores. Moltes felicitats i a seguir compartint aquests viatges tant interessants.

Glòria Miquel

Conxi, tens una escriptura molt sensible al entorn de la natura i de les persones, reflexes molt be l’emoció que et produeixen. Recordant els llocs en que jo vaig estar puc entendre les sensació que et produeixen. He de dir que si no hi hagués estat, trobaria a faltar unes paraules per situar-me geogràficament i des del punt històric. Per exemple dir que Chiloe es un arxipèlag, és una terra molt barrejada amb el mar de vegades no es veuen els límits entre una i altre. El seu passat pesquer, el seu aïllament etc. La deriva turística que ha fet, que jo no vaig conèixer. Potser son coses que sonen a guia turística però ajuden a situar al lector en un lloc tant llunyà. Parles sovint de les persones que has trobat i de les converses càlides e interessants que has tingut però fes-nos cinc cèntims del contingut perquè sinó ens deixes amb la curiositat del que tu has après però el pobre lector només sap la impressió que t’ha produït. Potser en aquestes converses es parla de la historia del últims anys del país o de la seva evolució ens deixes amb ganes de més. Potser reserves aquests temes per el llibre i aquest text es de les impressions de una viatgera, lo que dius al principi “Em quedo amb …”
Laura Mitrani

Conxita ja m’ho he mirat . Una experiència vital molt intensa. A part del país la gent. Molt bonic contactar amb la comunitat Mapuche, molt interessant. Moltes gràcies !
Maribel

Segueixo admirant la teva extraordinària i envejable capacitat per donar format a les teves emocions percebudes davant cada indret, comunitat, passatge natural o urbà que visites durant cada viatge que emprens, per aquest el nostre món. Seguidament recullo alguns exemples, extrets del nou projecte del llibre sobre Xile, que descrius com màgics o exuberants al voltant de Temuco, el misteri i la tradició de Chiloé, conèixer tractaments medicinals ancestrals de la Comunitat Mapuche, les termes de Coñaripe que descrius com oasi de calma en mig del bosc, vapor d’aigua calenta amb eucaliptus o dins de l’Església d’Achao, la més antiga, que descrius com un lloc especial de serenitat que omple l’aire on l’anima sembla respirar a un ritme lent i harmoniós, el desert d’Atacama d’un paisatge de colors canviants gairebé màgics, la Chacona, casa d’en Pablo Neruda o la Torre Costanera Center la més alta d’Amèrica Llatina. I Així tots i cadascun dels diferents elements visitats que juntament amb el caliu humà de cada família que donaren acollida a la Rosa i a tu i que us van fer de guies excepcionals.Tot el que dic queda molt ben reflectit amb la frase que m’encanta i aplaudeixo i que diu “ Xile m’ha acollit amb tanta calidesa que em fa sentir part d’aquest país ple d’història, emocions i bellesa”. Fins el proper viatge!
Joan Calixte Ferré