L’activitat d’escriptura realitzada als espais d’Abacus ha esdevingut una experiència creativa i enriquidora per a totes les persones participants. Després d’aquesta primera edició, una part del grup ha decidit donar continuïtat al taller i seguir desenvolupant els seus textos i inquietuds literàries. Al llarg de les sessions, cada persona ha pogut explorar la seva veu pròpia i potenciar la creativitat a través de diferents propostes narratives i exercicis d’expressió literària. L’escriptura s’ha convertit així en una eina de descoberta personal, memòria, imaginació i creixement. Les trobades han afavorit un espai viu i proper, on la lectura compartida, l’intercanvi d’idees i l’escolta activa han generat un ambient de confiança i complicitat creativa. Sessió rere sessió, s’ha fomentat una implicació constant i engrescadora, convertint cada trobada en una oportunitat per experimentar, emocionar-se i compartir vivències a través de les paraules. Els objectius del taller s’han assolit gràcies a la implicació del grup i a la diversitat i qualitat dels textos creats. Durant les sessions han sorgit contes, relats de viatges amb il·lustracions, records personals, autobiografies i altres propostes literàries que reflecteixen la sensibilitat i la mirada única de cada autor i autora. Aquesta mostra de relats és el resultat d’aquest camí creatiu compartit, amb un recull de textos nascuts de la imaginació, la vivència i el desig d’expressar-se a través de l’escriptura.
Relats amb veu pròpia
ELS TITELLES
Hi havia uns titelles que treballaven en un petit teatre de carrer. Sempre els venien a veure molts nens amb els seus pares i tenien molt d’èxit. Aquests titelles eren de la mena dels que tenien fils i els titellaires els movien com volien. Estaven tan acostumats a ser manipulats que no pensaven que poguessin viure d’una altra manera. Un dia, enmig d’una representació, va passar per allà una fada i li va agradar tant el que va veure que es va aturar a parlar amb ells. Aquesta fada tenia molts poders, però, és clar, els titelles no ho sabien. Ella va veure en les seves mirades que no eren gaire feliços perquè no es podien valdre per ells mateixos. I va decidir ajudar-los. Quan els titellaires van anar a dormir, la fada va obrir la caixa on guardaven els titelles i els va preguntar si volien canviar de vida i ser lliures. Els titelles de seguida van dir que sí, però no sabien com fer-ho. Ella tenia la solució. Cada dia, després de l’espectacle, la fada els treia de la caixa i tensava una mica els fils; els titelles aixecaven els braços, les mans, els peus, les cames i el cap, i així anaven agafant força. Ells no sabien que la fada, a través dels fils, els anava transmetent una força imperceptible que, al cap dels dies, va donar el seu fruit, fins que un dia els titelles es van adonar que podien saltar, ballar i giravoltar sense ajuda de ningú. Aleshores, la fada, amb unes tisores màgiques, va tallar els fils. Per primera vegada eren lliures! I així va ser com la fada i els titelles van començar un llarg viatge.
Isabel Benítez
Paris i la Torre Eiffel. Maig de 2026
Qui la segueix, la aconsegueix!. Sííí, ha estat possible. Tornar a París i poder pujar-hi. I quina sort hem tingut! Després de dies de pluja, vent i fred, ens has regalat una estona de sol per poder visitar-te.
L’espera per aconseguir les entrades, no ha estat llarga. He entrat en un ascensor vermell flamant; pujava amb moviments suaus i silenciosos que transmetien molta seguretat. I, a més, anava ben acompanyada! He arribat a la segona planta i he pogut estar una bona estona amb el meu marit, observant les diverses vistes de la ciutat que, des de l’alçada, ens ofereixes. He admirat la teva ferma estructura de ferro, formada com un gran trencaclosques. Amb la teva alçada, es podria pensar que vols acaronar el cel de la ciutat.
Durant uns dies t’he pogut veure en diferents moments, oferint-me imatges molt diverses. T’he vist en un dia ennuvolat, sota la pluja, enmig del vent i també de nit, il·luminada amb les múltiples llumetes que et donaven una imatge molt especial per a mi.
La història explica que, al principi, els ciutadans parisencs no et volien acceptar com a part de la ciutat. Els feies por, per si podies caure sobre algun dels edificis dels voltants. Però el temps passa, i te’ls vas acabar guanyant. Ara ets un dels símbols més destacats de París.
Avui, després d’haver estat tres vegades a París en diferents moments de la meva vida, he pogut fer realitat un desig, una il·lusió. He viscut tota mena de temps durant aquests dies de visita: un temps molt variable i poc habitual en aquesta època de l’any. Però avui, durant una estona, ha sortit el sol mentre fèiem la visita. Ha estat un emotiu regal d’aniversari.
Un desig i una il·lusió fets realitat. A la tercera va la vençuda!
Moltes gràcies, Eiffel! Moltes gràcies, París! Moltes gràcies, Salvador!
Eulàlia Grimau
Les vacances a Castelldefels
Abans que jo nasqués, els pares van comprar un terreny a Castelldefels, a la urbanització Montemar, a l’avinguda 302. Primer hi van construir un garatge prou gran perquè hi poguéssim dormir tots quatre, amb bany i cuina, mentre s’edificava la casa. Quan jo vaig néixer, la casa ja estava acabada. Era molt maca: tenia piscina, terrat i un bon jardí. Guardo molts bons records dels estius a Castelldefels. Hi arribàvem per Sant Joan, quan s’acabava el curs escolar, i no en marxàvem fins al setembre, pocs dies abans de tornar a l’escola.
Va ser allà on vaig aprendre a anar amb bicicleta. Cadascú tenia la seva; el papa en feia el manteniment i nosaltres la netejàvem. La primera bicicleta que vaig tenir va ser una Gimson blanca i, més endavant, una Orbea verda que em va regalar el meu padrí, en Miquel Ginesta, amic del papa. Quan plovia era molt divertit, perquè no hi havia clavegueres i els carrers es convertien en rius d’aigua. Quan tot es calmava, sortíem a jugar amb l’aigua, amb vaixells, pneumàtics i tot el que trobàvem. També recordo que menjava formigues dels arbres; tenien un gust picant i n’hi havia moltes. Els meus primers companys de joc van ser el Nacho i l’Andy. Recordo que un dia, amb només cinc anys, vam marxar sols i vam pujar fins al bosc sense dir res. Les famílies ens van estar buscant fins que ens van trobar. Jo no vaig tenir mai la sensació d’estar perduda, però per a ells devia ser un bon ensurt: érem molt petits.També recordo la festa de disfresses que es feia cada estiu per l’aniversari de la Conxi. Allà ens ajuntàvem petits i grans en un ambient molt alegre i familiar. Els diumenges solien venir la tia Pilar i el tio Lluís amb l’Imma i la Maria Pilar.
Aquells estius a Castelldefels van formar part d’una etapa molt feliç de la meva infantesa, plena de llibertat, jocs i records que encara avui guardo amb molta estima.
Núria Cellini
EL MEU MILLOR AMIC
Quan era petita, vivia en una casa al centre d’una gran ciutat, en un carreró no per això menys important. Els veïns del carrer ens coneixíem tots; enraonàvem fins i tot des de les eixides mentre ens banyàvem en un cubell o jugàvem a la nostra piscina privada, «el safareig».
L’eixida donava sobre el gran pati de l’escola, immens als meus ulls de nena. Era la meva escola, dues portes més enllà de casa. Si alguna vegada estava malalta, em distreia mirant com tota aquella colla de nens i nenes de totes les edats jugaven a cuit i amagar, a pilota, a saltar a corda, a les gomes o a cavall fort. M’agradava molt observar-los des d’allà; em sentia segura i protegida, perquè quan anava a classe i tocaven la campana que ens avisava per sortir a jugar, em volia fondre: aquell espai per a mi era massa gran, immens, infinit. L’eixida tenia una porta que donava a un cosidor preciós; a un costat, una paret plena de vidrieres per on entrava molta llum. Era un vidre finet, envoltat per uns marcs de fusta marró estrets; la part de dalt de la vidriera era de color verd, amb uns dibuixets de flors grogues que, quan hi entrava el sol, donaven un aire càlid. D’allà en sortia un petit passadís; a la dreta, una porta portava a la cuina, petita i divertida, perquè sobre els marbres hi havia dues finestres, una donava al pati interior, per on entrava molta claror, i, davant per davant, una altra comunicava amb el menjador. Seguint el passadís hi havia el menjador, amb una vitrina a vessar d’objectes intocables perquè es podien trencar: boniques copes de cristall amb dibuixos tallats, gots de molts colors i mides diferents que només sortien en dies assenyalats, Nadal, aniversaris… tant per dinar com per fer la sobretaula.
Aquelles sobretaules tan llargues, amb tanta família, on tothom hi deia la seva i que, per a mi, que era petita, fins i tot em feien una mica d’angúnia, perquè després dels riures, acudits i anècdotes, gairebé sempre acabaven parlant de política. El to de veu s’enlairava i a mi em semblava que podien acabar discutint. Només es feia silenci quan s’escoltava la ràdio, una peça important i protagonista, ja que a casa no teníem televisió. Era gran, de fusta, amb uns botonets daurats que giraven i un entapissat del mateix color per on sortia la veu. Amb aquells botonets i amb molta cura i paciència, buscaven una emissora francesa on es deien coses que aquí, a Catalunya, ni es podien escoltar ni comentar. Llavors el silenci es feia absolut quan escoltaven el discurs de Francesc Macià:
«Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer…».
Prop de la taula ovalada hi havia una nevera no massa alta, arrodonida, de color blanc engroguit pel temps, amb una porteta petita a la part de dalt que era un mini congelador i una porta més gran on hi havia tots els queviures i les begudes. I jo, amb aquell guirigall dels dinars o qualsevol altre dia, després de fer els deures o jugar amb les meves dues germanes —més petites i sorolloses—, m’amagava al meu racó, el meu oasi, la meva casa, on em sentia segura i tranquil·la. Aquest lloc que m’arribava al cor, on em relaxava, era sota la taula del menjador, sota les cames dels pares, avis i tiets. També quan al menjador no hi havia ningú, tant hi feia; l’important era poder-hi estar una estona jugant, el meu moment. I allà, al costat de la nevera i prop de la gran taula, hi trobava sempre EL MEU MILLOR AMIC. Amb ell jugava, cantava i li explicava les meves coses: els jocs fets al pati de l’escola amb les amigues, els plans de l’endemà, si anava a jugar després de classe a casa d’alguna amiga o si elles vindrien a casa meva a jugar o a dormir. Però aquell moment només era per a mi; era CASA. La mare em preguntava què hi feia allà amagada i amb qui parlava. Jo li deia que era el CAMAEL. Ara sé que era el meu amic imaginari, però la mare només em sentia parlar a mi. De més gran m’explicava que no li preocupava gens; ella ja sabia que jo tenia un amic imaginari. No recordo exactament, per més que ho he intentat, les converses, les paraules ni les frases. L’únic que em queda, el record que més temps dura i que no s’esborra mai, són les emocions que sentia dins del meu cor: la pau, la tranquil·litat i la tendresa. Aquestes emocions, encara avui, quan hi penso, vibren i prenen vida dins de totes les meves cèl·lules, dins la meva ÀNIMA, dins del meu SER: AMOR, COMPANYIA, CONFIANÇA, ALEGRIA, PACIÈNCIA, SOLIDARITAT.
CAMAEL, gràcies per aquest temps!
Ester Daviu
AFRODITA, L’AU FÈNIX QUE VA VÈNCER LA POR
Temps era temps, quan una meravellosa noia anomenada Afrodita va arribar a l’etapa de la vida de floriment. Un perfecte dia, Afrodita s’estava banyant a un gorg prop de casa seva. Un cristal·lí salt d’aigua mantenia l’aigua neta i pura, i el sol de la tarda oferia un preciós espectacle creant un arc de Sant Martí sobre aquest escenari. Uns petits follets del bosc anomenats estrògens van arribar a aquella vall i es van fer amics inseparables de la nostra protagonista. Aquells menuts van ensenyar a Afrodita l’art del desig i el plaer que li podia proporcionar el seu cos. A la primavera de la vida, tots junts van aprendre moltes maneres de jugar, i s’ho passaven d’allò més bé. A cada joc arribava un moment en que la diversió i el plaer eren tan grans, que semblava que el terra tremolés, que es pogués tocar el cel amb les mans i un foc lila intens brotés des de l’anima i el cos. A la nostra protagonista no li va ser gens fàcil aprendre a jugar, ja que quan tenia quatre anys, el seu tiet Josep, obligava a jugar a la seva germana i a ella a un joc on només s’ho passava bé ell. Elles van patir terror, fàstic, culpa i vergonya per anys i anys. En diverses etapes de la vida, Afrodita va tenir diversos companys de joc, de la mateixa espècie que ella. Amb alguns d’ells, s’ho va passar regular; sobretot els primers. Amb altres, en canvi, s’ho va passar bé o molt bé. Tot depenia de si tenien experiència jugant i sobretot, de l’interès que posessin en saber com s’estimava més la noia jugar. Amb el temps, va descobrir dues coses: que amb joguines s’ho podia passar molt bé i com fer que els jocs en grup fossin mes divertits i originals. També va descobrir que, de vegades, jugant ella sola amb les joguines, s’ho passava molt millor que en parella, i que fins i tot podia experimentar l’explosió de joia diverses vegades seguides.
Però un dia va arribar un hivern, gris, fred i trist. La fredor era tan intensa, que els seus amics, els follets i els estrògens, van haver de marxar. Les meteoròlogues van anomenar a aquella onada de fred polar CÀNCER. La nostra amiga no sabia si podria aconseguir prou llenya per escalfar la cabana durant tot l’hivern, ni sabia si tindria prou reserves per menjar, ja que no podia sortir a recol·lectar al bosc, i va tenir por de morir.
Però les llenyataires es van assabentar de la situació i van cridar les Bruixes del Nord per a repartir-se d’assistència cap a la nostra amiga.
Les llenyataires cada dilluns, proporcionaven llenya per a tota la setmana, i feien companyia tota la tarda. Elles tenien uns trineus especials amb els que es podien moure lliurement dins del bosc. També assistien altres dones que es trobaven en la mateixa situació que la nostra amiga.
Les Bruixes del Nord li brindaven molta energia per a que no tingués fred. Li enviaven mussols amb cartes per donar-li ànims, i algunes volaven amb les seves escombres per passar una estona amb Afrodita, i oferir-li bona companyia, entreteniment i diversió. Entre totes dissenyaven nous projectes a fer per quan arribés la primavera.
Va passar l’hivern i la neu es va fondre deixant lliure el camí que conduïa a la cabana de la nostra heroïna. Hi havia un molt bon amic de la nostra protagonista amb qui li agradava molt jugar i va ser el seu company de jocs per molt de temps. Ell jugava amb molta estima i respecte i sempre tenia present de quina manera el joc resultava més alegre i divertit per a tots dos. Fins i tot ideava i construïa diferents joguines amb els materials que li proporcionava la naturalesa. Un dia, en que els prats estaven verds i plens de flors, el bon amic d’Afrodita li va fer una visita per a gaudir del solejat dia. Va passar que els follets no recordaven el camí de tornada al gorg i quan Afrodita jugava es queia a terra i es feia mal. Poc a poc, Afrodita va deixar de tenir ganes de jugar, per por de fer-se mal, i el seu amic se sentia molt frustrat perquè tenia moltes ganes de jugar amb la seva amiga, ja que això li feia sentir molt feliç, viu, i entusiasmat amb la vida.
Un dia, la nostra protagonista es va assabentar que al bosc hi havia la Fada Lila, que era molt sàvia i era experta en donar consells i eines a les persones que tenien problemes per poder gaudir del joc. La nostra amiga va decidir anar a veure la sàvia Lila, per explicar-li el que li passava i per veure si la podia ajudar. Va resultar que hi va haver molt bona connexió entre totes dues i que Afrodita es va poder obrir i va poder explicar el que li passava sense dificultat.
La sàvia Lila la va escoltar amb gran respecte i atenció. Li va explicar que havia conegut moltes noies que, com ella havien viscut aquell fred Polar i que les havia pogut ajudar. També li va explicar que el vint per cent d’aquestes noies, no van tornar a veure els seus amics de joc perquè van deixar d’estimar-les. Però també la va esperançar dient-li que si els companys de joc posaven de la seva part, mica en mica, podrien tornar a ser feliços jugant junts. Llavors, Lila va explicar que havien d’aprendre a jugar d’una altra manera, però mai DES DE LA POR a caure i fer-se mal, sinó, jugant de diferent forma, a un altre ritme i dins d’espais més segurs, tornant a descobrir les emocions, la intimitat, les paraules d’amor, les carícies i descobrint altres maneres de jugar que s’adeqüin a la nova situació.
Afrodita va tornar a casa molt esperançada amb els savis consells de la seva nova amiga Lila i li va explicar al seu amic de jocs. Amb el temps, uns quants follets estrògens van recordar el camí de tornada a la cabana d’Afrodita i al gorg. Tot i que eren pocs, havien canviat una mica i tenien una altra aparença.
Tots junts van descobrir altres formes de jugar, i la felicitat va tornar tal com l’au Fènix ressorgir de les cendres.
Carina Clavell
LA MEVA AMIGA
Fa uns dies, com cada any per la primavera, ha començat a visitar-me la meva amiga. Ella no fa soroll, és molt espavilada i, a vegades, em costa veure-la perquè, quan sent un soroll, se’n va. He intentat fer-li una foto però sembla que tingui un radar i desapareix immediatament.
Aquest any fins i tot ha portat dues amigues més. Totes tres porten uns vestits de gala llampants i elegants. Ja m’agradaria a mi tenir-los. Els agraden molt les petúnies, els geranis i les roses, i al seu costat encara són més boniques.
Conxita Pujades
Conxita Tarruell Llonch 