Cent anys de la Floresta. Cayetano Tarruell impulsor

Viatge a Cuba i descoberta del avantpassat Cayetano Tarruell impulsor de la Floresta. 1919-2019.

Cuba és un país que sempre m’ha intrigat des de que cantava l’ havanera del meu avi , per tota la relació que tenim els catalans amb Cuba Entenc que els que varen tornar ho fessin enyorats i construïssin les cases d’ indians . A mi també m’han tocat el cor i una part meva s’ha quedat allà, és com la meva segona llar, allà hi tinc bons amics i sobretot haver descobert més sobre el meu parent el Cayetano Tarruell, cosí del meu pare un home de molta empenta i clarividència de vida . He anat preguntat als amics cubans i he anat descobrint sobre la seva vida. fins arribar a trobar la casa que va viure situada dins al casc antic de l’Habana Vieja que està restaurada. Apunto les dades més interessants que he tret de la meva recerca i que estan en el llibre que escrit sobre la meva experiència a Cuba. Paisatges humans de Cuba.
Cayetano Tarruell Forgues al 1910 va fundar a l’ Habana una fabrica que era un taller de lozas de cemento amb el nom de TARRUELL & S.EN C. Tenia cinquanta empleats. Es van especialitzar en la fabricació de Hierros, Azulejos y cementos. A l’any 1919 el va traspassar a José Tarruell i Pedro Montardit perquè va decidir tornar a Catalunya.
La historiadora ens diu que ha trobat una de les cases on va viure el Cayetano, tot i que creu que en tenia més d’ una. Pertanyen al moviment modern català o art-noveau. L’arquitecte és el català Mario Rollant Folcora. Està al carrer Cardenas numero 103 i és cantonera amb el carrer Apodeca prop del Capitoli. Com que té un valor arquitectònic patrimonial, l’estan reconstruint amb un projecte d’Eusebio Leal, especialista en ciències arqueològiques i amb “La Direción de Patrimonio-Oficina del Historiador.
Ens acompanya fins on està situada i quan la veig m’emociono, per haver trobat part dels meus orígens a l’ Habana amb la casa de Tarruell. Reflexionant vaig lligant caps i dedueixo que és el padrí del Cayetano Tarruell que va fundar l’ escola salesiana de Guayaquil. Ho vaig saber en el viatge que vaig fer a Equador el 2004 i en parlo en el primer llibre: “ Viatjar com a transformació personal. Una experiència a l’Amèrica Llatina. La casa està ben reconstruïda i pintada. La porta té una gran reixa de ferro decorada però està tancada. Truquem una bona estona però no contesten. Després ho provem al número 109 i ens obra una senyora que diu que hi ha un tal Rodolfo que és el que té més informació, però de poc ens serveix perquè no el trobem. Llavors Esperem decidim anar al cementiri de Colon, un dels més grans d’ Amèrica Llatina. Potser allà trobarem algunes dades més sobre el Tarruell però les oficines estan tancades. L’Arelys diu que un dia que estigui obert anirà a consultar els arxius. Fa molta calor i fem una volta amb cotxe, perquè no ens veiem en cor d’anar peu amb la gran extensió que té el cementiri. Hi ha escultures boniques i trobem noms catalans, entre elles la tomba de les Mares Escolàpies. Al sortir un policia ens fa obrir la maleta i quedo tant parada que li dic que no tinc intenció d’emportar-me cap mort ni cap escultura. Diu que ho fa perquè al cementiri hi hagut saquejos de tombes i fa la broma de si ens el volem emportar a Espanya.
L’Arelys ens porta direcció casa seva, però abans anem a visitar la veïna, Mª Luisa, que resulta ser la senyora que coneixia el pare Liñan. Quan obra la porta ens fa una cara d’ estranyada, sembla que s´ acaba de llevar de la migdiada, però quan li dono la carta del Pare Liñan s’emociona i comença a parlar. Diu que treballa d’arxivera al Casal Català de beneficència i que pot investigar sobre el meu parent i m’enviarà tota la informació que vagi trobant. Quan ens acomiadem ens dóna una ampolla de rom pel pare Liñan. Quan la Dolors li comenta que treballa a les Carmelites ens diu que coneix una monja catalana que viu al mateix barri. Ens dona l’adreça i anem a veure-la. Truquem i ens obra la porta la Dolors Anglaril que ens fa entrar en un pis petit, acollidor i ben arreglat. Està contenta de trobar catalans. Tot parlant aclareixo que és parenta del Magí Casañas un amic dels meus pares, de Sabadell. Ens diu que són tres a la comunitat i es dediquen a la gent gran. M’acomiado d’ ella i li dic que admiro el treball que fan.
Finalment, després de tantes coincidències en un dia anem fins la casa de la família de l’Arelys, un edifici colonial que necessitaria una reconstrucció de la façana. A l entrar em fixo en dues columnes que hi ha al mig del saló i en el sostre decorat que fa goig. Ens reben la mare, la germana i la neboda. M’assec al costat de la mare i explica que va treballar en una escola al camp i després es va dedicar a nens amb dificultat. Se la veu una dona amb caràcter tot i que ara pateix el Alhzeimer. A l acomiadar-nos l’ Arelys em dóna uns fulls amb informació confidencial sobre la vida del Tarruell. Quan arribo a casa em poso a llegir sense parar, és molt interessant, com més vaig avançant més lligo caps amb altres informacions que tenia del Javier, l’Adys, les historiadores Olga i Luisa, la Josefina i l’Angels de la Floresta. Arribo a la conclusió que amb el material que tinc hauria d’investigar més. Escric un resum de les dades que he recopilat.
Sembla que Cayetano es va casar amb Teresa Sardà. Van tenir dos fills, la Rosa i el Josep. Teresa i Rosa viatjaven de tant en tant a Cuba. Teresa portava una bona vida, ja que cada mes anava al banc a buscar el xec de diners fins que un dia ja no li va arribar perquè Cayetano es va ajuntar amb una altra dona a Cuba.
Des de llavors es van haver de buscar la vida treballant. La mare va fundar una petita pensió i la Rosa va treballar en una empresa de bijuteria alemanya. Gràcies als ingressos de la fonda i a la seva pròpia feina va poder estudiar piano i cant. Més tard va fundar un centre de bellesa i va fabricar tubs de pintallavis adornats artesanalment. Es va casar amb Enrique Low Maus.
Al cap d’ un temps Cayetano va dissoldre l’empresa i va tornar a Barcelona. La Teresa i la Rosa no em van voler saber res més. Josep va anar amb ell a viure a un hotel del Carrer Casp. Al cap de poc temps el fill va agafar la febre tifoide i va morir.
Més tard Cayetano va comprar terrenys a la Floresta per edificar torres d’estiueig. A l’any 1930 va fundar la zona residencial La Floresta, construint diverses torres i un casino. Va tenir gran esplendor entre els anys 1940 i 1950. L’edifici més emblemàtic va ser el Casino on es feien festes de gala.
Durant la guerra civil es van recollir a la casa gran on vivia Cayetano, un Palauet inclòs en el catàleg de monuments artístics de la província. Els milicians van detenir Tarruell pel fet de ser adinerat. El van tancar a la Model i el volien afusellar però gràcies a un milicià que havia treballat amb ell i havia rebut grans favors va poder sortir en vida.
Llavors la seva filla, va deixar el centre de bellesa i es va dedicar plenament a la música i al cant. Va cantar al Palau de la Música Catalana i a Centres benèfics i hospitalaris. Va escriure i dirigir comèdies musicals que van ser rebudes amb èxit: “No juegues con el amor” i “Felices años 20”.Va crear l’ orquestra femenina de les Nereidas i tocava bé l’acordeó. Més endavant va ser elegida la seva Havanera: “Mi Cuba donde nací”.
El 1955 mort el Cayetano Tarruell anomena hereva universal la seva filla Rosa ,amb l’excepció dels pisos Tarruell de la Floresta que els va heretar la neboda Josepa Suau. Va ser com agraïment perquè al final de la seva vida el va acollir a casa seva. Com a record de la seva memòria han posat el nom de Tarruell a les escales de l’estació del tren, una Avinguda i al Casino de la Floresta.
Al viatjar he trobat arrels familiars, descobrint una part insospitada de mi mateixa. He pogut constatar que malgrat el món sigui tan gran sempre ens dóna allò que necessitem. Me n’adono que la terra és “Un paisatge humà” interconnectat amb el temps entre passat, present i futur.
De Cuba m’ emporto més coneixement del meu avantpassat Cayetano Tarruell que se’n va anar a fer fortuna i quan va tornar a Catalunya va fundar la zona residencial de la Floresta. La investigació que estic fent, és apassionant ja que com més aprofundeixo més descobreixo vincles afectius que segueixen patents. Se m’han obert moltes portes que m’han impulsat a seguir en la recerca.