Article de Teresa Costa Gramunt a l’ Eix Diari de Vilanova, sobre el llibre la Kora i el Griot 17-05-21.

https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/95645/un-viatge-a-benin-i-burkina-faso.html

No és la primera vegada que Conxita Tarruell i Llonch ha viatjat a l’Àfrica negra.

L’any 2011 va publicar Una experiència a Etiòpia, l’any 2015 va publicar el periple Seguint el rastre de Nelson Mandela i l’any 2017 va publicar el relat del seu viatge al Senegal a La força del ritme i la percussió. Ara, a La Kora i el Griot. Viatge a les tradicions ancestrals de Benín i Burkina Faso (Tushita edicions, 2021), la Conxita fa una crònica dels viatges a Benín i Burkina Faso que van tenir lloc el 2017 i el 2019.

A manera de griot: músic ambulant i narrador d’històries, Conxita Tarruell i Llonch sedueix i atrapa l’atenció dels lectors amb el relat tan amè i detallat com ben documentat, de la seva darrera aventura africana en la qual, com en d’altres ocasions, l’ha acompanyat l’amiga Rosa Pi Masvidal. A La Kora i el Griot s’incorporen dos contes escrits per la Rosa inspirats per una experiència viatgera que va més enllà de la turística per endinsar-se en l’ànima d’aquests indrets africans.

En el relat del primer viatge a Benín els lectors assistim a la forta impressió que l’autora viu en tres moments clau: una vistosa cerimònia vudú a Grand Popó, a Ouidah hi respira l’aire que se’ls va negar respirar als esclaus que en vaixells negrers van travessar l’oceà a la força, i el moment en què en un temple animista la Conxita i la Rosa són convidades a penjar-se una serp pitó al coll. A Burkina Faso l’autora també viu tres moments impactants: participa en un famós festival de música, dóna de menjar als cocodrils considerats sagrats, i al País Kassena admira les decoracions de les cases i que la Rosa va fotografiar. En l’apartat fotogràfic del llibre s’inclouen imatges del viatge, així com ben oportunament l’autora inclou un mapa de Benín i Burkina Faso, senyalant l’itinerari dels llocs visitats.

Cada país africà és un mosaic de diverses formes de vida, cada tribu i poblat té la seva i a cada moment cal situar-se, així com en emprendre un viatge a l’Àfrica negra cal canviar el rellotge intern que els occidentals ben instal·lats en el nostre confort portem quan sortim de casa. El temps a l’Àfrica transcorre a un altre ritme i cal adaptar-s’hi, com cal adaptar-se (com a lectora així ho he entès) a la forta presència que encara tenen les tradicions ancestrals que es basen, sobretot, en les religions tradicionals africanes. Per molt que en alguns llocs es pugui arribar a tenir la impressió que el turisme pugui haver convertit algunes cerimònies ancestrals en una representació de cara als turistes, cal entendre l’esperit que hi ha darrere, fent bones les paraules del filòsof John Mbiti, kenià de naixement i format a les universitats d’Uganda, Estats Units i Gran Bretanya: «Els africans són de manera notable gent religiosa, i cada poble té el seu propi sistema religiós amb el seu conjunt de pràctiques i creences. La religió penetra tan profundament en tots els compartiments de la vida que no sempre és fàcil o possible aïllar-la. Qualsevol estudi dels sistemes religiosos africans, en última instància acaba per convertir-se en un estudi dels pobles que mantenen aquestes creences, amb totes les complexitats de la vida tradicional i moderna».

Aquesta religiositat que es respira per tots els porus en la vida quotidiana dels africans és la que ha viscut en directe Conxita Tarruell i Llonch, algunes vegades anguniejant-se amb alguna pràctica, altres vegades participant d’un semblant esperit comunitari. I és que alguna pràctica vudú, per exemple, pot resultar incòmoda de contemplar com incomprensible segons la nostra sensibilitat, ja que els rituals religiosos del cristianisme, per exemple, es donen a nivell simbòlic.

La narració d’un viatge pot constituir una porta oberta a la curiositat per conèixer indrets i dades desconegudes, en aquest cas referides a Benín i Burkina Faso. Segons en Moussa, un dels guies entrevistat per la Conxita, a Burkina Faso hi ha més de setanta ètnies. També per en Moussa els lectors sabran que a Burkina s’hi cultiva la xufla que s’exporta a València… Posar el cor i l’orella als llocs africans d’on procedeixen alguns dels nostres veïns vinguts d’aquests indrets ens els fa propers en les seves idiosincràsies, ja que d’Àfrica, un enorme conglomerat de nacions que comprenen miríades de pobles i ètnies, a penes en sabem res i potser ja seria hora, més enllà de l’estranyesa, de l’exotisme de pel·lícula.

Teresa Costa Gramunt. “”. Eix Diari de Vilanova, sobre el llibre la Kora i el Griot 17-05- 2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s