Els participants del taller d’escriptura dut a terme al Casal Cívic i Comunitari de Sabadell-Centre entre octubre i desembre han decidit donar continuïtat al projecte arran de la bona experiència viscuda. Durant les sessions, han pogut desenvolupar els seus textos i inquietuds literàries en un espai creatiu i participatiu que ha afavorit l’intercanvi d’idees, lectures i vivències. Cada trobada s’ha convertit en un espai de descoberta, expressió i creativitat, fomentant una participació activa i constant. Els objectius del taller s’han assolit, potenciant la pràctica de l’escriptura a través de formats diversos com relats amb receptes i dibuixos, experiències de viatge, records personals o textos autobiogràfics, entre d’altres.
Mostra de relats
Dia de pluja
Surto del Casal, noto el paraigua penjant del braç, miro endavant i oloro; bo i travessant les portes automàtiques, una barreja de tabac i humitat. Plovisqueja, sort que l’he portat, penso, mentre premo el botó per obrir-lo i alhora saludo el porter que està fumant una cigarreta dient:
—Bona tarda!
Tiro carrer enllà, la pluja comença a caure amb una mica més de força, vaig amb botes altes i un vestit. Millor, em dic a mi mateixa, així no em mullaré els pantalons. Al meu voltant, la gent comença a passar amb pressa, alguns no porten paraigua i acceleren el pas amb l’esperança de no mullar-se massa, i d’altres, com un grup de xavals d’institut que travessen corrent el cantó, es prenen l’aiguat inesperat que, ara ja sí, cau amb ganes, com un joc. Riuen, criden i s’empenyen, mentre intenten tapar-se el cap amb les mans i les motxilles.
Amb aquesta esbandida les voreres es tornen lluents i acolorides, els xiclets enganxats al terra ja no són una taca bruta i llueixen un sorprenent verd , rosat, blanquinós. De cop, del cel arriben els primers llamps seguits d’uns impertinents trons, no som a l’estiu, però ben bé que ho podria ser, pel rebombori que fan. Plou a bots i barrals. Cada cop veig menys gent caminant pel carrer. N’hi ha que s’han refugiat a sota d’una porxada o a l’entrada d’alguna botiga, molts no porten paraigua, la pluja els ha agafat desprevinguts, d’altres encara que sí que en tenen, s’esperen prudentment per no quedar xops.
Des d’una entradeta sento:
—Nena, que et mullaràs!
Jo m’aventuro i segueixo el meu camí carrer avall. L’aigua caiguda depassa els vorals i s’enfila per damunt les voreres amb alegria, les gotes es transformen en grans bombolles que fan festa grossa damunt els enormes bassals. La cortina d’aigua és densa, pesada, d’acer líquid i colpeja amb força el meu paraigua. Els cotxes en passar, semblen travessar un oceà d’onades immenses. En tombar el cantó de casa, es veu, mig desdibuixat, un paisatge màgic, on dels arbres despullats hi pengen una munió de gotetes, talment com milers “d’aranyes de sostre” engalanant el carrer.
Arribo al portal, m’hi trobo la veïna.
—Estic esperant que em vinguin a buscar amb cotxe, no em vull mullar.
En aquest país no sap ploure, o plou massa o plou massa poc!
Text Montserrat Uyà Vicent
Il·lustració Núria Uyà-Höhne
Setmana Santa a Taizé
El silenci és un luxe, i això es troba a Taizé. La vida m’ha portat a conèixer aquest lloc tan meravellós. Hi he trobat pau. Persones que treuen el millor d’elles mateixes i es donen als altres, amb ganes d’ajudar-te i de fer-te sentir acompanyada. L’entorn és molt bonic. Hi ha camins molt ben marcats per seguir-los i delectar-te amb el paisatge. Bé, ja he fet una descripció del paisatge. Ara descriuré el més important d’aquest lloc màgic. Quan es fan les pregàries dins l’església plena de joves, escoltar lectures, cantar, guardar silencis i pregar crea una atmosfera molt especial. A les cares dels qui hi són es llegeixen unes ganes d’entendre el món i de saber-hi viure. Els més grans busquem pau per viure la vida que ens ha tocat.
Núria Padrós
SUPERVIVENTS
En aquest sanatori som una colla de supervivents, diferents inferns, però tots vivint atroces realitats barrejades amb malsons i no-realitats; conversadors imaginaris, espais tridimensionals, enemics que et parlen a cau d’orella; a vegades, bestioles de tota mena: rates, insectes, gats ferotges i monstres grans, fantàstics i aterridors. Tanquem portes de cop o explotem sobtadament en un intent de fer desaparèixer tot allò que envaeix la nostra ment i que ens fa embogir. Llavors, un cop ha passat el mal moment —a voltes, un moment llarguíssim—, ens convertim en persones encantadores i rialleres, o ens desvetllem com a éssers intel·ligents i profunds, capaços de converses interminables que abasten mil temes, i som aleshores tan normals com qualsevol altre. I tot això pot durar hores, dies, mesos o anys, amb daltabaixos “normals”, fins que un dia la balança comença a descompensar-se mica en mica i creiem que podem controlar les pujades i baixades emocionals, que encara no necessitem demanar ajuda, fins que arriba el moment en què la davallada és més profunda o hi ha una explosió descontrolada, imparable. El dolor mental es fa insuportable, es descontrola el cervell i fins i tot el cos es desmorona i es descompensa; només vols desaparèixer, dormir, descansar per sempre perquè ja no pots descansar, i et debats entre demanar ajuda o acabar per sempre: una lluita ferotge i solitària. No vull fer balanç; m’ha passat massa vegades com per portar el compte. Penso en quant trigaré a recuperar-me o quan tornaré a esmicolar-me, i quantes vegades hauré d’enganxar els trossets, cada vegada més petits.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Roser Sabaté
UN MATÍ SENSE PRESSA
Avui, un dissabte de maig, tenim una trobada amb uns molt bons amics estimats, que fa temps que no veiem. Viuen en un petit poble de la província de Girona que es diu Aiguaviva. Ens dirigim cap a casa seva i, quan arribem, ens diuen que els ha sortit un compromís que no poden ajornar. Ens pregunten si tenim pressa i, naturalment, els diem que no, perquè la trobada s’ho mereix. Ella, molt atrafegada, ens diu:
—Doncs ens retrobem a les 14 h.
Sortim de casa seva per anar a donar un tomb i aprofitar per visitar el petit poble. En aquell moment mirem el rellotge i quedem bocabadats perquè són les dotze.
—I ara què fem amb aquestes dues hores d’espera?
És qüestió d’agafar-s’ho bé, ja que no té solució. Resulta que, com ja he dit abans, el poble és molt petit i està envoltat de torres residencials molt boniques. Primer donem un tomb pel nucli antic del poble i el primer que ressalta és el campanar de l’església. Quan ens hi acostem, trobem que la porta està tancada i, naturalment, no podem accedir al seu interior. És agradable passejar sense pressa, contemplant, badant i escoltant el cant dels ocells, amb un sol radiant i una temperatura molt agradable, sentint a la cara un aire molt suau que m’acarona els cabells. Hem trobat un banc en un jardí del consistori i deixem passar el temps parlant i observant. Quan tornem a mirar el rellotge, ens mirem sorpresos i no entenem com ja han passat les dues hores. Ha estat el regal d’un matí sense pressa, deixant passar el temps.
Maria Carme
Conxita Tarruell Llonch 