NAMÍBIA, BOTSWANA, ZIMBABWE I ZÀMBIA

Quan la Rosa i jo pensàvem un nou destí per aquest estiu, gairebé sense adonar-nos-en, la memòria ens va portar fins al viatge que vam fer l’any 2013 a Sud-àfrica. Allà vam conèixer en Benno, el guia que ens va acompanyar fins al parc Kruger i amb qui de seguida vam connectar. Ens va parlar amb una passió contagiosa de Namíbia, el país d’on era el seu pare. Recordem com ens descrivia els immensos deserts de sorra roja, la bellesa salvatge dels seus animals, la riquesa cultural de pobles i una natura espectacular. Aquella conversa va quedar guardada en un racó de la nostra memòria. La Rosa va dir que ja havia arribat el moment de tornar a l’Àfrica, allò que totes dues ja sentíem. Quan l’Anna va saber que ens havíem decidit per viatjar a Namíbia, no s’ho va pensar ni un instant i de seguida es va afegir al projecte.

Així, les tres vam començar a donar forma a una nova aventura. Com sempre fem abans d’un gran viatge, vam buscar informació i escoltar els consells d’amics que coneixien bé el país. Cada conversa alimentava encara més les nostres ganes de descobrir-lo. L’Ona Flix, una autèntica enamorada dels deserts, ens va captivar mostrant-nos unes fotografies espectaculars de les immenses dunes del Namib. Jordi Llorens, gran viatger i bon amic, ens va recomanar la visita als himbes, amb qui havia tingut la sort de conviure, i ens va descriure Namíbia com un immens museu natural dominat pels deserts del Namib, les dunes més altes del món i el parc nacional d’Etosha, un dels santuaris de fauna més impressionants d’Àfrica. També vam parlar amb el Salvador i la Teresa que només de recordar el seu viatge ja transmetien entusiasme. Ens van animar a completar la ruta amb les espectaculars cascades Victòria, visitant-les tant des de Zimbabwe com des de Zàmbia, i ens van facilitar l’enllaç de la seva web, plena d’experiències i bons consells. Finalment, una conversa amb les nostres companyes de marxa nòrdica, la Núria Pernias i la Carme Salla, acabades de tornar de Botswana, va acabar de convèncer-nos. Ens van encomanar tant el seu entusiasme que vam decidir ampliar l’itinerari per incloure també aquest país. Amb totes aquestes recomanacions, i amb l’ajuda del Toni, d’Altair, vam acabar dissenyant el viatge que feia anys que somiàvem: recórrer els deserts infinits de Namíbia, descobrir la seva extraordinària fauna en safaris, conèixer de prop la cultura dels himbes, endinsar-nos a Botswana i posar el punt final davant la força imponent de les cascades Victòria, contemplades tant des de Zimbabwe com des de Zàmbia. A poc a poc, el somni que havia nascut d’una conversa a Sud-àfrica es va convertir en una ruta real.

 Vam emprendre aquesta ruta plenes d’il·lusió, amb el cor obert i la mirada curiosa, disposades a deixar-nos captivar per la màgia de les terres africanes. A Namíbia ens esperava en Hendricks, al volant del seu Toyota, preparat per guiar-nos al llarg de 2.500 quilòmetres a través dels paisatges i una manera ben diferent d’entendre el món. començava una aventura que intuíem que ens acabaria transformant.

Reportatge fotogràfic de Rosa Pi, Anna Sallés i Ona Flix

EL RIU ZAMBEZE UNEIX ELS QUATRE PAISOS

Aquest viatge ens porta a descobrir quatre països fascinants del sud d’Àfrica: Namíbia, Botswana, Zimbabwe i Zàmbia. Tot i que cadascun té una identitat pròpia, tots comparteixen un mateix fil conductor: el riu Zambezi, un dels grans rius del continent i una autèntica artèria de vida. Al llarg del recorregut travessarem deserts infinits, extenses sabanes, parcs naturals plens de fauna salvatge i pobles que han crescut al ritme de les seves aigües. El Zambezi connecta territoris, alimenta ecosistemes i uneix cultures, fins a culminar en un dels espectacles naturals més impressionants del planeta: les cascades Victòria. Aquest mapa mostra l’itinerari del riu, que ens condueix al cor de l’Àfrica austral, on la natura no entén de fronteres i on cada paisatge ens convida a descobrir una nova manera de comprendre la immensitat, la bellesa i la vida salvatge.

NAMÍBIA

M’emporto la maleta plena de vivències:

Del país de Namíbia m’emporto la descoberta d’alguns dels paisatges més espectaculars de l’Àfrica austral: Windhoek, una capital tranquil·la i acollidora; el desert del Namib, amb les seves dunes infinites; la costa dels Esquelets, on el desert abraça l’oceà; Damaraland, terra de paisatges aspres, gravats rupestres i cultures ancestrals; les ètnies, com els himbes i els mbunza que conserven les seves tradicions; el Parc Nacional d’Etosha, un dels millors llocs del continent per observar fauna salvatge; Rundu i el riu Kavango, on la vida gira al voltant de l’aigua, i Kongola, porta d’entrada a una Namíbia més verda i fluvial. Un país de contrastos que m’ha captivat per la seva immensitat i natura.

De Windhoek m’emporto:

La Christuskirche, l’església de Crist, que amb la seva esvelta silueta s’ha convertit en un dels grans símbols de la ciutat. Més enllà del seu valor arquitectònic, també convida a reflexionar sobre la història colonial del país i la importància de preservar una memòria que doni veu a totes les mirades.

El barri de Katutura, amb el seu ambient autèntic i ple de vida, testimoni de la història recent del país. Nascut durant l’apartheid com a zona de reubicació forçada de la població negra, avui és un barri vibrant on els mercats, els petits comerços i les parades de menjar mostren el dia a dia dels seus habitants. Al mercat hem tastat el tradicional braai, una carn a la brasa tendra i saborosa que ens ha apropat a la cuina popular.

L’Alte Feste, l’antiga fortalesa colonial alemanya, que evoca un passat marcat per la dominació i, alhora, el camí cap a la llibertat. Davant del recinte, l’escultura de la independència, amb un home i una dona trencant unes cadenes, simbolitza l’esperança, la superació del domini colonial i la fi de l’apartheid. Ens convida a reflexionar sobre el llarg camí recorregut fins a l’actualitat.

Del desert del Namib m’emporto:

Els colors de Sossusvlei, on les dunes de sorra roja m’han captivat amb una gamma infinita de tons rogencs i ataronjats que canvien amb la llum del dia. Un paisatge viu, en constant transformació, que sembla encendre’s amb els primers rajos de sol.

Deadvlei, un dels indrets més sorprenents del desert, on els arbres morts, conservats durant segles per l’extrema sequedat, dibuixen una escena gairebé irreal. La superfície blanca d’argila i sal, vestigi de l’antic llac assecat, contrasta amb el vermell intens de les dunes i el negre dels troncs. Es crea una imatge  impactant.

La Duna 45, on hem viscut el repte d’ascendir una duna formada fa milions d’anys. L’esforç de la pujada ha quedat recompensat en arribar al cim, amb la satisfacció de contemplar un paisatge immens.

El canyó de Sesriem, una profunda gorja excavada pel riu Tsauchab al llarg dels segles, que permet caminar entre les seves parets rocoses i descobrir la força amb què l’aigua ha modelat aquest racó del desert.

De la costa atlàntica m’emporto:

Walvis Bay, la principal ciutat portuària del país, amb la seva gran llacuna natural plena de flamencs, pelicans i nombroses aus migratòries, un espai on la vida silvestre  conviu amb l’activitat marítima.

Les salines, on m’ha sorprès les immenses piràmides de sal blanca que s’alcen al costat de la costa. El contrast entre el blanc intens de la sal, el cel canviant i la proximitat de l’A tlàntic ha creat un paisatge singular que m’ha descobert una faceta poc coneguda en aquest país.

Swakopmund, caminar pel seu històric moll de fusta, amb el vent, la boira i les onades com a protagonistes, ens ha permès viure l’essència d’aquesta ciutat costanera, marcada encara per la seva herència colonial alemanya.

La ruta en cotxe entre el desert i l’Atlàntic, m’ha impressionat veure com les dunes s’aboquen cap a l’oceà, en un paisatge que sembla impossible. El vent modela la sorra, la boira difumina l’horitzó i l’Atlàntic hi posa una força constant que ho transforma tot. M’he sentit petita davant la immensitat de la natura.

La Costa dels Esquelets, un indret d’una bellesa austera on el desert i l’oceà es fusionen. El naufragi del Zeila, mig engolit pel mar i la sorra, convertit avui en refugi d’aus marines, és el símbol perfecte de la força de la natura en aquest litoral.

De la ruta per Damaraland m’emporto:

Les muntanyes erosionades durant el trajecte d’Uis fins a Twyfelfontein, he contemplat un territori immens de planes pedregoses i espectaculars blocs de granit apilats, que m’han fet sentir la grandesa d’aquesta terra.

Els gravats rupestres de Twyfelfontein, un dels grans tresors culturals del país. Recórrer aquest museu a l’aire lliure m’ha transportat milers d’anys enrere, imaginant els pobles san deixant sobre la roca un llegat que encara avui continua parlant de la seva estreta relació amb la natura.

De les ètnies m’emporto:

La visita a una comunitat himba m’ha permès endinsar-me en la manera de viure d’un dels pobles més emblemàtics de Namíbia. Al kraal, el poblat tradicional format per cabanes disposades en cercle al voltant del bestiar, he descobert el significat del foc sagrat (okuruwo), centre espiritual de la comunitat i símbol del vincle amb els avantpassats. Una experiència que m’ha acostat a una cultura que continua preservant les seves tradicions amb orgull.

Les dones himbes m’han captivat per la seva força i el seu orgull. Assegudes a terra, davant la seva cabana, amb el tors nu i la pell protegida amb otjize —una pasta elaborada amb greix animal, ocre roig en pols i resines aromàtiques— llueixen els seus característics pentinats recoberts d’ocre, així com els penjolls i les polseres que adornen el coll, els braços i els turmells. Al seu voltant, els objectes de la vida quotidiana i el fum del foc sagrat completen una escena d’una bellesa autèntica.

Els membres del poblat mbunza, que ens han compartit, els coneixements heretats de generació en generació. La demostració de la pesca tradicional m’ha permès veure com el treball en equip continua sent una part essencial de la seva vida quotidiana.

La dansa compartida amb els mbunza, un  moment d’alegria. Al ritme dels tambors, les veus i els seus balls plens d’energia, ens hem deixat portar per una celebració que ens ha fet sentir, ni que fos per una estona, part de la seva comunitat.

Del safari pel Parc Nacional d’Etosha m’emporto:

La família de guepards, quan he vist la mare avançar amb pas cautelós, vigilant amb atenció els voltants mentre els seus cadells s’alimentaven d’una gasela acabada de caçar. Observar aquesta escena en plena natura, sense tanques, ha estat un gran privilegi.

Les zebres, reunides en una llacuna plena de vida, compartint amb gaseles. Les he vist beure i jugar fins que l’aparició d’un lleó i una lleona ha fet que, en pocs segons, tota la plana quedés buida. La natura ens ha regalat una lliçó de supervivència en directe.

El grup d’ òrixs, que m’ha captivat per la seva elegància i serenitat. Contemplar-los caminant per la immensa plana d’Etosha, amb les seves llargues banyes retallant-se contra l’horitzó, m’ha transmès tota la força i l’harmonia d’aquest paisatge.

La girafa, que he observat menjant les fulles d’una acàcia molt a prop nostre. De sobte ha aixecat el cap i la seva mirada s’ha creuat amb la meva durant uns instants que m’han semblat eterns. Envoltada per la llum daurada del capvespre, m’ha regalat el final perfecte d’un safari inoblidable.

De Rundu m’emporto:

La navegació pel riu Okavango, que m’ha apropat fins a la riba d’Angola, a només uns metres de distància. Veure uns infants saludant-nos des de les seves barques de fusta, amb grans somriures, m’ha emocionat i m’ha fet sentir que, en aquest instant, les fronteres deixaven de tenir importància.

La posta de sol des de la barca, quan el cel s’ha anat tenyint de daurats, taronges i vermells mentre les aigües del Okavango reflectien aquell espectacle. Ha estat un d’aquells instants en què el temps ha semblat aturar-se.

Del safari de Kongola m’emporto:

Els antílops lechwe vermells, que he observat movent-se amb elegància entre els canyissars i les aigües tranquil·les del riu Kwando. Contemplar-los en aquest hàbitat, ben adaptats a l’aigua, m’ha regalat una imatge de bellesa serena.

Els babuïns, que he vist buscant aliment a la riba del riu i aprofitant fins i tot les restes dels excrements dels elefants. M’ha divertit observar com jugaven, es cuidaven els uns als altres i es comportaven, en molts moments, com una autèntica colla d’infants.

BOTSWANA

 M’emporto la maleta plena de vivències:

Del país de Botswana m’emporto l’enorme baobab que ens dona la benvinguda a la frontera, amb una cavitat prou gran perquè hi pugui entrar una persona. La navegació pel riu Chobe, on observo de ben a prop els cocodrils del Nil, un búfal africà dins de l’aigua i cinc hipopòtams descansant entre els aiguamolls. Del Parc Nacional de Chobe m’emporto també la imatge d’un majestuós kudu, uns lleons descansant molt a prop del camí i una família d’elefants avançant majestuosament pel mig de la pista.

De la navegació pel riu Chobe m’emporto:

Els cocodrils del Nil prenent el sol a la riba. Alguns són enormes i mantenen la boca oberta, però no és cap senyal d’agressivitat, és la manera que tenen de regular la temperatura corporal. L’embarcació s’acosta tant a un dels exemplars més grans que tinc la sensació que, si allargués el braç, gairebé el podria tocar.

El búfal africà, que descobrim al marge del riu, mig dins de l’aigua, menjant herbes aquàtiques. És la primera vegada que en veiem un tan a prop i l’emoció és immensa davant d’aquest animal imponent. Malgrat la seva aparença tranquil·la, és una espècie de gran força i molt respectada pels depredadors. En aquesta ocasió, però, el contemplem sol, immers en l’aigua i gaudint d’un moment de tranquil·litat.

Els hipopòtams amb el mascle, les femelles i cries, que descansen mig submergits en una zona d’aiguamolls. El més gran és el mascle dominant, responsable de defensar el territori on conviu amb diverses femelles i les seves cries. Tot i el seu aspecte plàcid, els hipopòtams són animals molt territorials i poden reaccionar amb gran agressivitat si se senten amenaçats.

Del Parc Nacional de Chobe m’emporto:

El kudu, un majestuós mascle que camina amb pas elegant fins a la vora, d’un punt d’aigua, on el seu reflex es dibuixa sobre la superfície.M’impressionen les seves banyes en espiral, que poden superar el metre de longitud. El seu pelatge grisós, amb fines franges blanques, li permet camuflar-se entre la vegetació. Ha estat un plaer contemplar-lo en llibertat.

Els lleons, que descansen relaxats sota l’ombra dels arbres, molt a prop del camí. Entre els adults hi ha diversos joves . Els seus ulls es creuen amb els nostres mentre nosaltres contenim la respiració, conscients de l’experiència que estem vivint. Tan a prop que sembla impossible, immortalitzem aquest instant amb la càmera, sabent que serà una d’aquelles imatges que mai no oblidarem.

La família d’elefants, que avança pel mig de la pista. En adonar-se de la nostra presència, no mostra cap signe d’agressivitat. Amb una calma admirable, els adults es retiren amb lentitud caminant d’esquena, sense deixar de vigilar-nos, mentre mantenen el petit del grup protegit al centre, envoltat per les femelles. Aquesta extraordinària mostra de coordinació i protecció familiar em deixa una sensació d’admiració i respecte per aquests gegants intel·ligents i sensibles.

ZIMBABUE

M’emporto la maleta plena de vivències:

Del país de Zimbabwe m’emporto les impressionants Cascades Victòria, un dels espectacles naturals més extraordinaris del món. Des dels miradors contemplem el Victoria Falls Bridge, l’elegant pont d’acer que uneix Zimbabwe i Zàmbia sobre la profunda gorja del riu Zambezi. També m’emporto el divertit record de les capelines incapaces de protegir-nos de la pluja incessant que aixequen les cascades, i la tranquil·litat de les acollidores cabanyes del Shearwater Explorers Village, envoltades de jardins exuberants.

De les Cascades Victòria m’emporto:

El salt d’aigua impressionant, compartit entre Zimbabwe i Zàmbia i declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO pel seu extraordinari valor natural. La boira permanent que s’hi eleva alimenta una autèntica selva tropical, on els arbres, les falgueres i les molses llueixen un verd intens. Quan els rajos de sol travessen la cortina d’aigua, apareixen petits arcs de Sant Martí que fan encara més màgic el paisatge. Des d’un dels miradors contemplem també el Victoria Falls Bridge, inaugurat l’any 1905, que salva amb elegància la profunda gorja excavada pel riu Zambezi.

Les capelines, que estem convençudes que ens mantindran seques. La il·lusió dura pocs minuts. L’aigua cau amb tanta força que el vent aixeca milions de gotes que ens envolten i, en alguns miradors, sembla que caminem sota una pluja tropical. Les capelines s’enganxen al cos, les sabates queden completament xopes i les rialles són inevitables. És impossible sortir-ne sec.

Les cabanyes del Shearwater Explorers Village, envoltades de jardins curosament cuidats i d’una vegetació exuberant. Les teulades de palla s’integren en l’entorn i evoquen l’essència de l’Àfrica més autèntica. Després d’un dia ple d’emocions, aquest racó de tranquil·litat convida a descansar mentre el cant dels ocells i la suau brisa substitueixen qualsevol altre soroll. Un lloc on recuperar forces abans de continuar descobrint les meravelles d’Àfrica.

ZAMBIA

M’emporto la maleta plena de vivències:

Del país de Zàmbia m’emporto la visita a les Cascades Victòria, on un magnífic arc de Sant Martí es dibuixa sobre la boira permanent. Des d’aquesta banda, les cascades es contemplen molt més a prop i la força de l’aigua es viu amb una intensitat extraordinària. També m’emporto l’emoció de creuar el Knife-Edge Bridge, envoltada pel rugit ensordidor de les cascades i per una pluja incessant, i la descoberta de la ciutat de Livingstone, amb el seu museu dedicat a l’explorador escocès que va donar a conèixer aquestes cascades al món occidental.

De les Cascades Victòria m’emporto:

La meravella natural que des d’aquest costat de Zàmbia la contemplem molt més de prop. La força de l’aigua, l’estrèpit eixordador i la boira que ens envolta fan que la visita sigui encara més intensa. Aquesta magnífica cortina d’aigua converteix el paisatge en un espectacle difícil d’oblidar.

Creuar el Knife-Edge Bridge, un pont suspès que ofereix una de les panoràmiques més espectaculars de les Cascades Victòria. A cada pas augmenta el rugit de l’aigua mentre una pluja fina, provocada per l’esprai de les cascades, ens embolcalla i ens mulla sense descans, malgrat les capelines. És un d’aquells indrets que costa abandonar.

Livingstone, la ciutat que porta el nom de l’explorador i missioner escocès David Livingstone, el primer europeu que va contemplar aquestes cascades l’any 1855, tot i que els pobles africans les coneixien i les veneraven des de feia segles, amb el nom de Mosi-oa-Tunya, «el fum que trona», una denominació que descriu la immensa columna de boira visible a quilòmetres de distància. Al museu dedicat a la seva figura descobrim cartes, mapes, objectes personals i documents històrics que ens permeten conèixer millor les seves expedicions pel continent africà.

Comentaris dels lectors:

Gràcies Conxita per fer-me arribar aquests relats tant apassionants i plens d’il·lusió de terres tant llunyanes i exòtiques.

Jordi Ysas

Uns viatges molt interessants, Conxi!!!

Conèixer llocs tan diferents amb tot el que comporta, .. que per molts anys!!!…el món és gran i les aventures us esperen….

Carme Diez 

M’ha agradat molt la teva lectura, són països als que t’agraeixo que ens els mostris  als qui no hi hem anat. Gràcies per la teva amistat.

Àngels Vilanova 

Moltes felicitats, Conxita !! Me’n alegro molt de que hàgiu viatjat tant i que ho compartiu amb el món.

Una forta abraçada 

Montse Bernat

L’enhorabona!

És brutal la passió que hi ha en la lectura i la valentia que desprens.

Quin viatge, caram!

Bibiana Larrosa 

Hola guapa, ets la millor, moltes gràcies per compartir experiències i viatjar amb tú

Bon courage et félicitations!

Aliou Senegal